DissabteÉs cent vegades més fàcil descriure fets que emocions, i encara més quan aquestes emocions són les pròpies; però tinc la necessitat d'escriure alguna cosa sobre el concert d'abans d'ahir. A veure què surt:
Dissabte vam tocar amb el trio al teatre Zorrilla, que es va omplir de familiars, amics, veïns, llibreters, venedores de plaça musicalment exigents, companys, aficionats al jazz, poc aficionats al jazz, i altra gent que va optar per venir fins al teatre i pagar l'entrada per veure'ns. És un concert que portava mesos treballant, tant a nivell de grup com a nivell individual, i estic realment content del resultat. Des del dia que vam enregistrar el disc fins avui el trio ha evolucionat, ha crescut i ha madurat, i dissabte vam poder mostrar la feina feta en un entorn ideal, cosa que no sempre és possible i que agraeixo profundament. De tota manera, queda molt camí per recórrer, i en Xavi, en Rai i jo tenim molta il.lusió i moltes ganes de seguir treballant, explorant les possibilitats d'aquesta formació.
Les mostres d'afecte i reconeixement que vaig rebre dissabte no tenen preu, són ben bé el combustible que necessito per seguir amb aquest viatge, i ja us dic ara que tinc el dipòsit ben ple. Gràcies!!
Però potser el què m'ha fet més il.lusió de tot plegat, és la quantitat de gent que m'ha vingut a felicitar pel concert, gent que no és aficionada al jazz, que sempre li havia semblat una música difícil, extranya o senzillament avorrida, i que en canvi dissabte s'ho va passar bé, i fins i tot es va sentir mogut o "remogut" per la música. M'he trobat una mica com quan a algú li diuen "¿Eres catalán? Pues no lo pareces, eres muy simpático", però en versió musical: "El què heu fet és jazz? Doncs no ho sembla, m'ho he passat bé". Òstres, si hem aconseguit que aquestes persones canviïn la seva percepció del jazz cap a millor, això sí que seria fantàstic.
Diumenge
Diumenge vaig tornar al teatre Zorrilla, aquest cop assegut còmodament a una butaca de platea. Sobre l'escenari, la coral Cantiga interpretant "Ein Deutsches Requiem" de Brahms, una meravella d'obra que és qualsevol cosa menys fúnebre. La coral va estar excel.lentment dirigida per Josep Prats, i excel.lentment interpretada pel meu amic baríton Adrià Rotger i la resta del cor, els solistes i els pianistes-a-quatre-mans.
Envoltat com estic de música instrumental, cada cop que sento una veu humana cantar quedo trastocat. És, sense cap mena de dubte, l'instrument musical més bonic de tots (Sabina al marge), el més commovedor. Si a sobre no és una veu sola, sinó tot un cor el que canta, l'impacte és brutal; i si el cor a més a més és bo i afina, com és el cas, ja no us dic res.
El què trobo entranyable de les corals, és que la immensa majoria són no-professionals, estan formades per gent que té altres oficis però que inverteix part del seu temps lliure en la música. I el què encara és més entranyable és que tothom -o pràcticament tothom- pot cantar i apuntar-s'hi.
Cantar en una coral és una de les millors maneres de participar de la música, inclús d'aprendre música. Jo ho recomano a tots els meus alumnes (amb poc èxit, he de reconèixer), i sempre poso l'exemple dels meus tiets Antònio i Núria, que ja fa anys que formen part d'una coral graciènca i s'ho passen absolutament teta. Si en aquest país sapiguéssim aprofitar el nostre patrimoni, no hauríem deixat perdre el llegat revolucionari d'un personatge increïble, l'home que va aconseguir que gran part de la classe obrera catalana s'introduís en la música en ple segle XIX, Anselm Clavé.
En fí, que el concert va ser fantàstic, i un cop més la platea feia goig, cosa que poquet a poquet comença a ser habitual al teatre Zorrilla. Per molts anys!
Per cert, tornant al concert del trio, l'Oriol Lladó va enregistrar un parell de vídeos que ha penjat al YouTube. En el primer surto jo recitant el poema d'en Joan Argenté amb el que vam començar el concert, i en el segon toquem "Record de llum groga" (ho sento, també hi surto xerrant, li hauré de dir a l'Oriol que tingui més punteria amb el "Rec."). Aquí els teniu:
