Alguns moments bons

Tea Time al "Jazz a l'estudi" de TV3

2011-06-11T00:35:00.002+02:00

Cada a nit, de 2 a 4 de la matinada (prime time cultural!) TV3 emet aquest programa, Jazz a l'estudi, que és prou interessant. S'hi veu una sessió d'enregistrament de diversos grups de jazz, amb els comentaris, pífies, bromes, etc... De tant en tant passen el nostre capítol, que és aquest:

En un altre capítol, també hi apareixo tocant amb Javier Colina.

Traves a la cultura a Badalona

2011-04-11T15:34:00.000+02:00

L'Associació Cultural Els Genis de Badalona, entitat que fa anys dinamitza -pràcticament en solitari- l'activitat cultural no-subvencionada a la ciutat, ha enviat aquest comunicat:

Des de l'Associació d'Activitats Culturals Els Genis de Badalona us volem informar dels successos esdevinguts aquest cap de setmana.

Divendres a les 20h del vespre es va personar una parella de la guàrdia urbana per comprovar el tancament del local seguint la resolució d'un acta, que segons ells hem rebut, i nosaltres podem assegurar que no ens ha arribat. Ens van informar que era per no disposar de llicència de bar musical, i no la tenim entre altres coses perquè som una associació d'activitats culturals i no un bar. Malgrat tenir un cap de setmana força complet, vam decidir ser prudents i fer cas de la guàrdia urbana, també com una mostra de bona voluntat envers l'ajuntament.

Per part nostra hem començat les accions pertinents per tal de saber què ha passat amb la resolució que no hem rebut, on ens podem adreçar per fer un recurs i quins permisos especials necessitem per poder-los sol·licitar.

Durant el cap de setmana hem rebut moltes mostres de recolzament envers l'associació, de reconeixement i agraïment de la nostra tasca cultural a la ciutat. Provenen dels nostres socis, d'artistes que han passat pels Genis, de veïns, d'altres entitats, i fins i tot de persones vinculades directament a la política municipal. Sembla ser que tothom està d'acord en que el teixit associatiu i la iniciativa privada són eixos fonamentals pel desenvolupament cultural de Badalona, i que s'han de promoure aquest tipus d'iniciatives.

Amb l'incident d'aquest cap de setmana es reobre un debat que, per tots aquells que treballem (altruistament o no) per millorar i generar l'oferta cultural de la nostra ciutat, no és nou: què passa amb la cultura a Badalona. Si els fets del cap de setmana serveixen per trobar noves vies de comunicació amb l'ajuntament, per a que es facilitin permisos i es potencii l'activitat cultural a Badalona, benvinguts siguin. Volem deixar clar que els protagonistes d'aquest rebombori no som l'AAC Els Genis sinó tota l'alternativa cultural de la ciutat, i esperem que la voluntat de resoldre aquesta situació (que tant de bo es resolgui d'una manera positiva) no sigui un acte de precampanya sinó la base del futur cultural a Badalona.

Us mantindrem informats a mida que es vagin aclarint les coses, de moment poca cosa més us podem dir.

Salvem els genis! #salvemelsgenis

Per què dóno suport a Accent

2011-01-31T22:49:00.001+01:00

Quan anava a la universitat, vaig estudiar una mica d'història de l'economia. No va servir perquè aprengués res de números (segueixo sent un negat que amb prou feines sap dividir), però sí que vaig entendre que la història de l'economia és la història de l'organització humana. Economia, política i societat van lligades, i quan patim una crisi econòmica, la política i la societat no en queden al marge.

Les causes de la crisi econòmica no es troben només en l'economia (els diners no corren sols, vaja, al darrere hi ha decisions humanes). L'aposta per la construcció i la compra d'habitatges que ha desembocat en la bombolla immobiliària va ser una ferma aposta política dels successius governs espanyols; la demanda de mà d'obra barata i poc qualificada (immigració) va anar estretament lligada a aquesta política. Mentre el totxo avançava, no feia falta invertir en recerca, noves tecnologies, etc... i ara som on som, incapaços d'aixecar el cap. Socialment, psicològicament, la febre del totxo ens va afectar a tots, des del president Rodríguez (Zapatero, per part de mare), que afirmava que Espanya estava a la "Champions League" econòmica, fins a la gent del carrer -recordo que tothom em mirava com un "bitxo raro" per voler seguir en un pis de lloguer-, que tot vivint la il.lusió d'un creixement il.limitat, deixava feines per viure temporades de l'atur, o s'endeutava fins al coll per tenir un dúplex i un Audi.

No sóc cap expert en el tema -jo sóc un pobre ma, me, mi, mo, músic-, i segurament se m'escapen les raons profundes de la crisi mundial, com ara el preu del coure a la mina de Chuquicamata a Xile (per dir alguna cosa...) però com a ciutadà sí que tinc clara una cosa: Així com la crisi que vivim té causes econòmiques, però també polítiques, socials, i fins i tot psicològiques (una altra cosa que vaig aprendre a l'Autònoma, el lligam entre economia i psicologia -ai, els "mercats" intranquils...!-), també crec que el nostre futur col.lectiu vindrà determinat per factors econòmics, polítics, socials i psicològics. Les solucions, com la crisi, seran també ideològiques. És a les nostres mans decidir a partir de quins valors socials, polítics i fins i tot morals ens refem de la crisi.

Un exemple? L'espanyolisme proposa sortir de la crisi amb més espanyolisme -desmantellant els poders autonòmics-. Un altre exemple? L'ultradretà García (per part de mare, Albiol) proposa expulsar immigrants a cops de porra, i viure tots en harmonia catòlica i en castellà. Ho dic ràpidament i pel broc gros (perdoneu, ni expert, ni escriptor), però no per això el què dic és menys cert. Vivim un moment de grans canvis, i algú els està decidint. Què fem? Ens quedem mirant els toros des de la barrera? Seguim dient que tots els polítics són iguals? Seguim passant de la política? ¿Passant de què, si política, societat, economia, benestar... van lligades? Passem de nosaltres mateixos?

Jo em considero d'esquerres (cada cop menys, ai!, l'edat...) i independentista (cada cop més, ai!, la realitat...), i vull que la sortida a la crisi vingui des dels valors del catalanisme i la socialdemocràcia. I no només això, sinó que penso que podem aprofitar la crisi actual per constuïr un projecte col.lectiu nou i millor, aprofitant tot el potencial que tenim. Penso que Espanya és un obstacle per al desenvolupament de Catalunya (econòmic, però també polític -òbviament-, social i fins i tot psicològic, tal com deia fa poc un filòsof), i també crec que l'únic projecte col.lectiu viable és aquell que inclou les persones que aquests últims anys han hagut d'emigrar al nostre país per sobreviure, perquè el país (la ciutat, el barri) és aquest que tenim ara al davant, i no cap altre.

D'aquí poc hi ha eleccions municipals. A la meva ciutat, Badalona, tenim la sort que algunes persones han entès que davant la crisi (repeteixo: econòmica, social, política, psicològica) fa falta involucrar-se, fer un pas endavant, arremangar-se, pensar, imaginar, i treballar; i fer-ho des del nou independentisme (el modern, el racional, el positiu) i la socialdemocràcia. Gent que està bastint una alternativa, un tercer espai entre el garrot popular i la inèrcia socialista. Gent amb una vàlua personal i professional contrastada i respectada (i ho puc dir en primera persona, perquè els conec bé) que ara ha decidit presentar-se a les eleccions. Ho fan "convidats" per ERC, cosa que ha dolgut a gent d'altres partits, en una comprensible expressió de gelosia. Estem d'acord que no és el partit més en forma del panorama electoral, però deixeu-me dir que tant CiU, com ICV (també el PSC, què caram!) haurien de començar a entendre que per molta gent, l'independentisme ja no és una cosa accessòria, identitària i folklòrica, sinó una aposta concreta i políticament determinant. Sigui com sigui, és ERC qui els ha convidat a estar a les seves llistes, i han acceptat. Per mi, olé.

Fa falta valentia per fer aquest pas, per exposar-se a l'àgora i dir, ei, senyors, tenim un projecte diferent, tenim ganes de canviar la ciutat, el país, d'aportar il.lusió a la nostra psique, solucions als problemes de convivència social i renovació a les maneres de fer política, per tal que, des d'aquestes premises, contribuïm a sortir de la crisi econòmica.

Fa falta que hi hagi gent així, i també fa falta gent que els doni suport públic, perquè no ho tenen fàcil. Aquí va el meu, aquí va el meu suport a Accent!

http://www.accentbadalona.cat/

La premsa opina de "Tea Time"

2010-12-28T17:50:00.001+01:00

“Tea Time desarma a base de gust, sobrietat i consistència. Un dels discos de l'any”

****

(Roger Roca, El Periódico de Catalunya)

“Esplèndid saxofonista (…) Una refrescant i pulcra mostra de jazz”

***

(Esteban Linés, La Vanguardia)

“No hi ha dubte que, amb Tea Time, Martí Serra acaba de brindar-nos una de les infusions més addictives del jazz acústic peninsular contemporani”

(Karles Torra, La Vanguardia)

“Un dels millors creadors del nostre jazz contemporani”

(Borja Duñó, Time Out Barcelona)

“Un músic que després de foguejar-se en múltiples fronts ara ha pres la determinació d'expressar-se amb veu pròpia”

(Pere Pons, Avui / El Punt)

Aliment que torna

2010-12-13T23:19:00.004+01:00

Un cop el projecte "Tea Time" està enllestit, comença a arribar el feedback, això que traduït literalment vol dir "aliment que torna". I és ben bé això: L'energia invertida en una obra creativa, si arriba amb èxit, es transforma en aliment emocional per a l'espectador. Com més gran és l'impacte, més torna a fluïr l'energia cap al primer, en forma d'aplaudiment, d'elogi, o simplement de somriure. El feedback és necessari, ens cal, i qui digui que no o bé menteix, o bé no s'ha cansat gens en el seu camí creatiu.

En el cas de "Tea Time", la intensitat i la dedicació que hem posat totes les persones vinculades en el projecte, ens ha deixat un buit que ara ràpidament es va omplint amb paraules i gestos de la gent que escolta aquesta música, o observa el disseny del vinil, o ve als concerts. I la veritat és que ens estem alimentant a plaer. Si això segueix així, tindrem corda per molta estona, us ho puc ben assegurar.

PD: Un feedback potent ha estat aquesta crítica de Karles Torra a La Vanguardia, apareguda avui:

Tea Time is here

2010-12-06T01:38:00.002+01:00

Han passat cinc mesos des que vam entrar a l'estudi 44.1 de Girona a gravar "Tea Time".

Al final del camí, un camí que va començar fa dos anys al local d'assaig del trio, tenim a les mans un disc del qual estic més que orgullós. Eufòric amb la música, més que content amb el so, i impressionat pel disseny de David Sagarzazu.

El disc, editat en vinil+CD, està publicat per N57 Records i ben aviat serà distribuït per Discmedi a les botigues de tot l'Estat i a Portugal.

De moment, podeu escoltar-lo, descarregar-lo, comprar-lo, o compartir-lo directament aquí:

Si compreu el disc, el te el poso jo.

Ja falta poc!

2010-10-13T18:25:00.000+02:00

Vídeo realitzat per Samuel Navarrete, sobre el disseny de David Sagarzazu.

L'hora del Jazz

2010-09-26T22:56:00.000+02:00

L'Hora del Jazz és el festival que organitza des de fa 20 anys l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya. Els concerts dels diumenges de setembre al migdia són una festa major; la plaça s'omple de públic i de músics, amb les parelles, parents, criatures,... Un ambient familiar entranyable.

Avui hi hem tocat amb el quartet, i m'ha fet molta il.lusió veure-hi molta gent que normalment no ve als clubs a veure'm, pels horaris intempestius i les obligacions familiars... Obligacions familiars de pocs mesos o anyets que -per cert- avui també hi eren.

Un cop més toca donar gràcies a la Mon i l'Anna, les ànimes de l'AMJM, que tiren endavant l'associació dia a dia.

Visca l'Hora del Jazz!

Tornem-hi

2010-06-28T00:26:00.004+02:00

Han passat més de dos anys, des d'aquell punyetero procés creatiu. Dos anys que han servit per anar acumulant noves energies creatives, que ara necessiten sortir i ser plasmades en un nou disc.

Demà fem l'últim assaig, i dimecres entrem a l'estudi a gravar. I estic molt il.lusionat. Aquest projecte és molt, molt personal, en tots els sentits. No solament a nivell musical (sobre la música que gravarem en vaig escriure això), sinó també a nivell de producció i edició.

Si quest nou -i punyetero- procés creatiu surt bé, reflexarà molt bé la meva visió de la música en aquest moment, tant de la part artística com d'altres aspectes del món musical (discogràfiques, formats, autogestió, autoedició, internet,...).

De moment em sembla que ho faig bé: cuido la idea, la mimo, me la crec, em crec.

Speculum

2010-05-01T10:54:00.002+02:00

Tinc molta curiositat per saber si l'espectacle central de Badalona Capital de la Cultura Catalana respondrà a les espectatives del seu títol.

Quina ironia més fina! Quina manera de posar un vestit nou a l'emperador! Quina obra mestra poètica! Em trec el barret davant dels responsables de l'acte. No podien trobar un títol millor per representar la Badalona de les requalificacions, el totxo i els ports esportius: "Speculum". Mare meva. Brillant.

The Xamp Generation

2010-04-12T23:04:00.012+02:00

L'altre dia, al Zorrilla, vaig ser conscient dels anys que han passat des que la "generació Xampola" vam començar a descobrir la música junts -a cavall entre l'EMB i Tiana-, i de com hem crescut musicalment. Al mateix ritme que les panxes, les arrugues i les canes, ha anat augmentant la solidesa i la maduresa musical de tots plegats. Divendres passat, sobre l'escenari hi havia el mateix esperit de fa vint anys, de búsqueda, d'exigència, d'entrega, de comunicació, de comunió, de sentit de l'espectacle, de professionalitat, d'amateurisme... Però la solidesa (aquesta és la paraula!), la qualitat -almenys com jo ho vaig percebre- va ser molt impressionant.

Tiana és música i és circ, i potser per això és l'únic lloc del món que conec on la música es treballa amb la disciplina del malabarista, es filtra per la mirada de nen del pallasso, i s'ofereix al públic amb l'entrega del trapezista, fent una reverència i traient-se respectuosament el barret de copa. A Boston em van ensenyar moltes coses, però sens dubte on més he après és a Tiana.

Fa tres dies que penso en això. En com hem crescut, i en la sort que tinc d'haver pogut compartir tota la meva vida musical amb uns músics tan extraordinaris.

Avui tinc una intensa sensació de nostàlgia, però també de joia pel convenciment que seguiré tocant amb aquesta gent durant molts anys. Visca!

PD: Sobre la Sílvia Pérez Cruz ja s'ha escrit molt i encara s'escriurà molt més. Jo només tinc una pregunta... ¿Sabeu fins quan dura l'embruix d'una sirena?

El dia despés

2010-03-27T00:20:00.006+01:00

Tinc ganes d'escriure sobre el bolo d'ahir, perquè sembla que d'aquesta manera no s'apaga tan ràpid l'estela que m'ha deixat.

Imagineu-vos que esteu enamorats bojament d'una dona -o d'un home-, i que porteu temps anant-li al darrere, convençuts que esteu fets l'un per l'altre, tot i que ella -o ell- s'hi resisteixi. Finalment, arriba un dia en que l'altre cedeix als vostres encants, i passeu una nit boja, intensa, inacabable, d'amor i passió. Després arriba l'endemà.

Un endemà de pau, d'alegria serena, d'euforia tranquil.la, de tot-està-al-seu-lloc.

Així és com em sento avui amb la música que vam tocar ahir al Jamboree.

Més d'un any d'investigar la improvisació amb el trio, d'escriure esbossos, de composar temes, de mirar de treure una música que sé que tinc a dins i que vaig descobrint a poc a poc, de creure que noves vies inexplorades són possibles. Molts mesos de feina i també de creure en un projecte, en una idea atractiva i estimulant, superant dificultats i moments de feblesa. Finalment, i gràcies a en Rai Ferrer, en Xavi Maureta i en Sergi Sirvent, ahir a dalt de l'escenari vam fer una música que s'assembla com dues gotes d'aigua a l'ideal que he tingut al cap tot aquest temps.

Ahir vam fer música, música de veritat, música que surt de dins i arriba endins. Una música que només és possible quan cada membre del grup aporta la seva essència musical al col.lectiu; quan individuu i grup són inseparables i no antagònics; quan el discurs del grup és un conjunt de discursos únics, personals, humans, però connectats entre si; quan l'emoció dels intèrprets és compartida pels espectadors, en un anar i venir imparable.

En dies així, sembla que tot és possible, i tens ganes de dir-ho al món. Tens ganes de dir "Ei, aquí tenim una música collonuda! Tenim una cosa a dir-vos". I tornes a arremangar-te, i a preguntar-te un cop més com ho faràs perquè et creguin, perquè et donin l'oportunitat de tocar, com ho faràs per poder oferir aquesta música quantes més vegades millor, a molts llocs, a molta gent.

Pamflet antipedagògic

2009-11-12T18:48:00.014+01:00

Desafiant la llargada recomanable d'un post en un blog:

Avui, potser perquè estic covant un virus intestinal d'aquells tan molestos, m'ha vingut al cap l'assignatura de Pedagogia que vaig cursar fa uns mesos a l'ESMUC (veure post "Sensacions al tornar al cole").

No dubto que aquesta il.lustra disciplina (científica, com els agrada autodefinir-se) compta amb pensadors excel.lentíssims, persones abnegades al servei d'una millor educació i un millor futur per als nostres fills, però el meu escàs contacte amb aquest món només em permet emetre'n opinions més aviat negatives, que ben segur són fruit de la meva ingnorància i els meus prejudicis.

El cas és que un dels professors de l'esmentat curs, un dia, i en un atac de sinceritat, ens va explicar com li havia vingut la vocació pedagògica. Ens va explicar que ell de petit volia ser músic, però que va fracassar en els estudis. Això li va fer pensar que alguna cosa no anava bé... No que ell no tingués aptituds, o fos un mal estudiant, no... Va concloure que si ell havia fracassat, és que el sistema educatiu estava mal fet i s'havia de canviar.

Aquesta història personal, lluny de ser anecdòtica, conté l'essència del pensament pedagògic, de tota una manera d'entendre l'ensenyament que impregna fins a l'últim racó de la pedagia moderna. Aquesta manera de pensar sosté que si un alumne fracassa, és culpa del professor que no s'hi ha esforçat prou. Sempre es poden buscar noves tècniques, nous recursos, per tal de motivar l'alumne i evitar el fracàs escolar. Si aquest existeix, no té res a veure amb l'alumnat, sinó amb el fet que el professorat no és prou coneixedor de les solucions il.limitades que li ofereix l'assessorament pedagògic.

Des de la reforma educativa (LOGSE), els pedagogs han anat agafant més i més poder en el sistema educatiu d'aquest país. Fins al punt que les seves tesis han guanyat la partida: L'exigència educativa s'ha rebaixat per tal que cap estudiant se senti frustrat ni traumatitzat pel seu baix nivell (la venjança del professor que us deia s'ha consumat), i als alumnes més aplicats o talentosos, que els bombin. Recordem, per exemple, l'extrem grotesc al que es va arribar amb el "progressa adequadament" i el "necessita millorar". Quina estupidesa més solemne! Per una altra banda, la càrrega emocional que han de suportar els professors (recordem que tot el què vagi malament és culpa seva) ha portat a unes taxes de baixes per depressió espectaculars, i al desprestigi general del col.lectiu. Per què ens ha d'estranyar que un pare intenti agredir el professor d'institut que ha suspès el seu fill? Té tota la raó, és culpa seva! Fot-li llenya!

L'altre dia llegia un text actual sobre pedagogia i psicopedagogia als instituts, on es reclamava alguna cosa així com unes aules de suport psicopedagògic per als professionals psicopedagogs que assessoren als psicopedagogs que porten les aules de suport psicopedagògic als alumnes amb dificultats. Tot plegat, un entramat impossible de comprendre, una trenyina de pedagogs que es va estenent, una metàstasi dins el sistema educatiu que atrapa alumnes, professors i gestors.

Les administracions públiques fa temps que han cedit a les pressions pedagògiques, i una de les tràgiques conseqüències d'aquest fet és, per exemple, l'enrevessat sistema d'elaboració dels currículums acadèmics que s'exigeix. Quan ja havíem après allò de "conceptes, procediments i actituds", ara resulta que també hi ha "capacitats", "competències", etc. I encara més, "actituds procedimentals", "procediments actitudinals", "objectius competencials",... i tota la resta de combinacions intercanviables subjecte-adjectiu que us pugueu imaginar. Més enllà de les paraules -que segur que he citat malament- el què es desprèn de tot plegat, rascant una mica, és que cada cop més s'insisteix en infondre uns determinats valors en els alumnes, dotar-los de competències com a individuus en la societat, educar-los en la convivència i la democràcia, etc, etc, etc... Uns bons propòsits-xai que amagen un llop, una altra càrrega sobre les espatlles del professor: Ara resulta que hem de crear bons ciutadans, i si resulta que hi ha delinqüents i maltractadors, això també acabarà sent culpa dels professors de matemàtiques o llatí, que no han sabut fer bé la seva feina. "Déu meu senyor! Tingueu pietat! Jo només volia ensenyar-li a tocar la flauta travessera!!!", algú crida des d'una aula de música.

Tímidament, i sortosament, sembla que es va creant un corrent d'opinió contrari al despropòsit imperant. És el cas, per exemple, de Ricardo Moreno Castillo, un professor d'institut madrileny que va escriure el controvertit "Panfleto antipedagógico" (aquí en pdf), amb capítols tan herètics i provocadors com "Defensa de la memoria y los contenidos", "La mentira de la motivación", "La falacia de la igualdad", etc. A rel d'aquest escrit, el van titllar de retrògrada, fatxa, pro-ensenyament franquista,... de tot menys guapo, vaja.

Potser quan el fracàs escolar agafi xifres encara més alarmants, els nostres gestors polítics es replantejaran el poder que ténen psicòlegs i pedagogs en el sistema educatiu, i el retornaran als qui són els veritables professionals de l'educació, els mestres. És l'única manera que aquests recuperin l'autoestima i el prestigi que tant es mereixen. Quan la conselleria "d'educació" es torni a dir "d'ensenyament", serà el símptoma que tornem a estar en el bon camí, el del sentit comú, el d'ensenyar amb exigència (també) i aprendre amb esforç (també).

Abans d'acabar, deixeu-me tornar als nostres benvolguts professors del curs de pedagogia de l'ESMUC. La gota que va fer vessar el got, i que m'ha empès a escriure el meu pamflet particular, és que es van atrevir a suspendre un company. I no un company qualsevol (és cert que en el curs es va colar gent de currículum més que dubtós i que ara ostentarà el títol superior de música), sinó un dels màxims representants de l'ensenyament de la música moderna dels últims vint anys en aquest país, un professor i músic excel.lent. El motiu? Que al dossier que va entregar a final de curs no hi havia fet "cap reflexió" (sic). Les queixes i la indignació no van estovar l'actitud dels pedagogs, i el meu company va haver de fer els deures al setembre. Tanta prepotència, tant de menyspreu, tanta cara dura, mereix alguna mena de resposta. Aquesta ha estat la meva. I perdoneu les disculpes.

Let's Get Lost

2009-09-21T23:50:00.007+02:00

Mai no he estat un apassionat de les biografies, ni tan sols dels meus músics preferits. De John Coltrane m'interessa fins la última nota que va tocar, però saber que ja de ben petit despuntava amb el flabiol bla bla bla em deixa més aviat indiferent. Entenc, però, la curiositat que desperta la vida personal dels artistes: L'art, el gran art, ens commou de tal manera que quedem fascinats pels seus creadors, i aleshores busquem en la seva vida alguna pista que ens resolgui el misteri del geni. Volem saber-ho absolutament tot, d'aquella persona que ens ha fet vibrar, emocionar, tastar la felicitat.

Vinc de veure "Let's get lost", el colpidor documental sobre Chet Baker que va filmar Bruce Weber l'any 1987, pocs mesos abans que el trompetista morís al caure de la finestra d'un hotel d'Amsterdam. El film mostra el potentíssim atractiu de Baker, que fascinava, enamorava i atrapava qualsevol persona que estigués a prop seu, que seduïa el públic de tot el món amb la seva veu avellutada i la seva trompeta càlida, però que al mateix temps deixava darrere seu un rastre de destrucció desvastadora: Dones maltractades, fills abandonats, amics enganyats i robats per un trist xute... La cara fosca de Baker (el mr. Hyde, en paraules de Ruth Young, una de les seves ex) era la d'un ionqui faldiller, un personatge sense substància que afirma davant la càmera que el dia més feliç de la seva vida va ser... quan es va comprar el seu Alfa Romeo S. S. La banda sonora del film, la bellíssima, tendre, fràgil, commovedora música del genial trompetista, no fa més que accentuar el contrast amb la fosca realitat que l'envoltava. Impacta veure com els fills no el volen ni veure, les exdones n'expliquen rancorosament les misèries, i com en tota la pel.lícula no surt ni un sol company, ni un sol amic que surti en defensa seva; només la tropa d'amants i joves aduladors que l'acompanyen els últims i decadents temps. El què més m'ha impactat és pensar com es deuen sentir aquests fills, quan tot el món estima i adora el pare que els ha menystingut i abandonat. Que dur!...

"Let's get lost" m'ha fet pensar en la brillant comèdia de Woody Allen "Sweet and Lowdown" (Acordes y desacuerdos), on el protagonista és un genial guitarrista de jazz que disfruta disparant a les rates en abocadors. També m'ha recordat "La pianista" (Michael Haneke, 2001), magnífica -i duríssima- pel.lícula que retrata la vida psicòtica i turmentada d'una pianista que contrasta dramàticament amb el seu talent i sensibilitat per a la música. En tots els casos, l'abisme qualitatiu entre obra i autor és desconcertant. Em deixa perplex, em fascina, la convivència dins un mateix cervell del millor i el pitjor de la humanitat. La música de Chet Baker pot arribar ser tan rica, tant subtil, tan complexa en matisos i emocions, tan intensament humana, que sembla impossible que pugui sortir del patètic personatge del documental.

No sé del cert si la visió que Weber dóna de Chet Baker és gaire fidel al personatge real -potser es troba a faltar algun contrapunt en positiu- però en tot cas millor oblidar la persona i quedar-se amb la música, que això sí que no li treu ningú al nostre amic de les galtes xuclades.

Mai no he estat un apassionat de les biografies...

Víctor Hugo

2009-06-20T00:04:00.000+02:00

"La música expressa tot allò que no pot dir-se amb paraules i no pot quedar en el silenci."
(Víctor Hugo)

Fils

2009-04-07T21:57:00.003+02:00

Cada cop m'és més difícil tenir música de fons mentre faig altres coses. Música mentre llegeixo? Ui, descartat fa temps! O una cosa o l'altra. Música mentre escric? Difícil -a la llarga necessito el doble de temps, amb la qual cosa és millor primer escriure el què he d'escriure i després escoltar música tranquil.lament.

És curiós com ens permetem "abusos" amb la música (fil musical) que no ens permetríem amb altres coses. No fem pas feina amb una pel.lícula de fons, oi? (fil cinematogràfic, o fil film) Seria curiós entrar en una botiga de roba amb un grup d'actors interpretant Shakespeare de fons (fil teatral), o trobar-se que al tren ens llegeixen per megafonia una novel.la policíaca (fil literari). És clar, que ben mirat, encara podria ser prou divertit...

Per cert, si voleu treballar a gust, desconnecteu l'internet, que sinó acabareu escrivint posts en un bloc enlloc de fer feina. Ehem...

Meet Catalan Jazz

2009-03-19T19:51:00.006+01:00

Si quan ens hem de cagar en tot ho fem, quan l'administració fa bé les coses també ho hem de dir (i no parlo, evidentment, de l'animalada dels Mossos d'ahir...)

Avui he tocat amb el Giulia Valle Group al showcase "Meet Catalan Jazz", organitzat per l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) a l'Auditori, en el marc del Festival de Jazz de Terrassa.

Hi han assistit més de cinquanta programadors d'arreu d'Europa, convidats per l'ICIC, i hi hem actuat (entre avui i demà) uns quants grups de jazz del país. M'agrada. M'agrada que la Generalitat cada cop doni més suport als músics catalans, i m'agrada l'enfocament del conseller Tresserres de potenciar les indústries culturals, de crear marca, d'exportar els productes d'aquí cap a enfora. També m'agrada que la marca sigui "Catalan Jazz" i no una altra cosa, perquè és cert que el jazz que es fa aquí (normalment, a manera d'eufemisme, en diem "el jazz de Barcelona", no-fos-cas-que) té un segell propi, i compta amb un gran col.lectiu de gent que fa molt que treballa i fa molt bona música.

Sembla que les portes d'Europa mica en mica se'ns van obrint. I ha de ser així, perquè el Catalan Jazz té un nivell equiparable al de qualsevol altre lloc del continent. Els músics hi són, la música hi és, ara ens fa falta la indústria, l'oficina, el contacte amb els programadors,... -tot el què avui he entrevist a l'Auditori-, i estic segur que ben aviat se superaran els tòpics que els europeus tenen envers el Jazz que es fa per sota els Pirineus.

Avui toca felicitar els organitzadors de l'event, i agraïr la feina dels mànagers, productors i gestors que ens fan costat i ens ajuden a portar la nostra música cada cop més lluny. Bravo!

Ja hi haurà ocasions de tornar-nos a cagar en tot...

(Vídeo de la notícia a TV3)

Verdi al cine

2009-03-18T00:48:00.006+01:00

Què voleu que us digui, gent? Visca les noves tecnologies! Fa uns dies feia bots entusiasmat amb Spotify, però és que avui la cosa també té tela:

Aquest vespre he vist al Cinesa Diagonal Mar la retransmissió en directe, en alta definició, amb el sistema de so de tota una sala de cine i amb subtítols, "La Traviata" de Verdi que estaven interpretant en aquells moments a Liège, Bèlgica.

D'acord que la cultura no sempre passa per bons moments, però vist amb una mica de prespectiva, la facilitat amb que actualment podem accedir a unes experiències artístiques fins fa poc reservades a una minoria hauria de fer-nos sentir contents, esperançats, i sobretot privilegiats. A mi, personalment, els nous formats i les noves propostes que ofereixen les noves tecnologies no deixen de sorprendre'm; com més avança la cosa més bocabadat estic. Crec que cada cop més, gaudir de la cultura en totes les seves expressions depèn més de la nostra voluntat, i menys dels recursos econòmics que tinguem (ei, dic "cada cop més", eh?). I això és bo.

Per cert, avui ha estat la meva primera vegada a l'òpera -o el més semblant a anar a l'òpera que he fet mai, vaja-. Us he de confessar que hi anava amb mitja por, i més tractant-se de Verdi i les seves àries "tònica-dominant-dominant-tònica". Doncs la veritat és que m'ho he passat teta; he rigut, m'he emocionat, i -com a tot bon concert- també m'he emprenyat amb la senyora del costat que no parava de tossir i tirar-se els mocs amunt.

Ahmad Jamal

2009-03-16T00:51:00.013+01:00

El concert que hem viscut avui a la Jazz Cava ha estat especial. Sobre l'escenari, un home que fa més de cinquanta anys va influenciar profundament Miles Davis pel seu ús de les dinàmiques i els silencis, dos recursos musicals ben difícils de trobar als clubs de Manhattan en plena era Be-Bop. Jamal, diuen els entesos, va ser qui va mostrar a Miles el camí cap al Cool Jazz.

Aquella manera de tocar es va convertir en la seva manera de tocar. I Ahmad Jamal ha seguit fidel al seu estil tota la vida. Avui, a Terrassa, a més dels matisos pianístics, Jamal (de 79 anys) ens ha obsequiat amb una esplèndida lliçó de composició, arranjaments, direcció, interplay, saber fer, elegància i bon humor. Entenc perfectament l'admiració de Miles per aquest home.

En el següent vídeo, Jamal interpreta el seu tema més conegut, "Poinciana", en un concert de fa quatre anys amb Idris Muhammad.

After The Gig

2009-03-14T02:35:00.006+01:00

Vinc de tocar amb tres musicassos a Calella (Rai Ferrer, Vicenç Solsona i Jo Krause). Estic mort de son, però abans d'anar al llit vull escriure la sensació que he tingut quan anava cap al cotxe després del bolo.

Avui ha estat un bon concert. M'ho he passat absolutament teta, en part perquè he pogut compartir escenari amb aquests monstres, i en part perquè aquestes últimes setmanes no he tingut gaires ocasions de poder fer de músic. Estic prou content de com he tocat, i la gent que ha vingut al concert ens ha agraït molt la bona estona que hem passat junts. Però noi, mai no hi ha manera de sentir-se satisfet del tot; quan acabo una actuació, sempre penso que he de millorar això, que allò altre se m'ha descontrolat, que si la tècnica, que si l'afinació, que si la postura, que si la respiració... Sempre hi ha d'haver aquest regustet amarg, per molt bé que hagi anat tot.

Sé que això és bo, que detectar els nostres punts febles ens estimula a seguir treballant i a millorar. La petita diferència d'avui -la sensació que volia escriure-, és que a més a més de saber-ho, ho he sentit de debò. I he estat conscient -i content- de sentir-ho.

Potser és que, amb el temps, un va acceptant carinyosament els companys de viatge de tot músic: l'inseparable ego, la sempre fidel inseguretat, l'entranyable dubte.

PD: "After The Gig" ("Després del bolo") és un tema de Jordi Matas

Embolica, que fa 2.0

2009-03-10T00:49:00.003+01:00

Finalment, m'he fet del Facebook. Ja tinc email, web, bloc, myspace, i ara això. De fet, tinc tants dallonses que ja no sé on he d'escriure els meus comentaris personals, els meus missatges a amics, les meves reflexions sobre música o quin calendari actualitzar...

Per acabar-ho d'adobar, just quan m'he fet el perfil feisbuc m'adono que existeix Facebook Music, que és per artristes i tot això. Apa aneu a regar, home!

Me'n vaig a dormir. Em sembla que necessitaré alguns consells 2.0 del meu germà i de l'Oriol Lladó...

Discos recuperats amb Spotify

2009-03-07T01:09:00.008+01:00

Gràcies a Spotify, estic reescoltant alguns discos:

"Spike", d'Elvis Costello, un dels discos que va acabar més ratllats de la meva adolescència.
"Slow Turning", de John Hiatt, el segon millor disc del cantautor ianqui, després de "Bring The Family"
"Franks Wild Years", de Tom Waits
"The Art Of The Trio, Volume 1", de Brad Mehldau. Un dels millors discos d'un dels millors músics de Jazz dels últims temps, acompanyat per un dels millors trios dels últims temps, amb Jordi Rossy a la bateria, un dels "nostres" millors bateries... de tots els temps. El "Volume 1" de l'Art Of The Trio és un d'aquells discos que recomanaria sense pensar-m'ho a tots aquells que diuen que el Jazz els costa.

(Els links obren el corresponent disc amb el programa Spotify, que heu de tenir instal.lat a l'ordinador)

Per cert, alguns d'aquests discos no els havia escoltat mai en format digital (només en vinil), i he flipat bastant amb la diferència! Ja no em poso en si sonen millor o pitjor; és que són diferents, és com veure una fotografia sobre paper o en una pantalla d'ordinador... Canvia la llum, canvien els colors.

El Sistema

2009-02-25T14:14:00.012+01:00

José Antonio Abreu va poder ser músic.

Ell va tenir el suport i els mitjans per aconseguir-ho, i a l'home se li va ficar entre cella i cella que tots els nens del seu país, Veneçuela, també tinguéssin aquesta oportunitat. Fa trenta-cinc anys, va dirigir el primer assaig de la Jove Orquestra Simfònica de Veneçuela. Hi havia onze nens.

Avui, el Sistema Nacional d'Orquestres i Cors Infantils i Juvenils de Veneçuela compta amb més de 300.000 nens i adolescents (sí, sí, ho heu llegit bé), la majoria de classes marginals. L'aventura d'Abreu s'ha convertit en una autèntica revolució social i cultural de repercussió internacional. Una xarxa immensa de petites orquestres i cors, gestionades des de la proximitat i adaptades a cada comunitat concreta, està rescatant de la pobresa -material i, sobretot, espiritual- milers de nens, i de retruc, les seves famílies. Però és que, a més a més, està formant professionals de la música d'una altíssima qualitat, que a hores d'ara treballen en les principals orquestres del món. La mateixa Orquestra Juvenil de Veneçuela està considerada una de les millors.

El fenòmen ha sacsejat la concepció social i pedagògica de la música en molts països, i sens dubte posa en evidència les infinites possibilitats de millora en el sistema educatiu musical del nostre. Alguns hi han vist la salvació de la música clàssica, altres una bona eina de reinserció social, i d'altres van més enllà i hi veuen un missatge d'esperança i futur per a la humanitat en un moment de crisi global no solament econòmica.

Si teniu uns minuts, us recomano -emocionadament- el següent vídeo, on aquesta persona extraordinària explica el seu projecte, o més ben dit, la seva gesta èpica:

Per a més informació:

Backstage

2009-02-24T01:42:00.011+01:00

El fotògraf Carlos Pericàs ja fa temps que està fent un treball fotogràfic molt interessant amb diferents grups de jazz del país. Es tracta de copsar els moments previs al concert (proves de so, camerinos,...) i mostrar així una part de l'actuació musical que normalment la gent no veu. En Carlos sap transmetre amb la seva càmera no només l'estètica de la música, sinó també la barreja de concentració, nervis, bon humor, companyerisme, tensió, que conforma el "backstage"; tot plegat amb una bellesa gràfica impactant.

Ara acaba de publicar al seu web les fotos que va fer del concert d'en Raynald Colom el passat mes de novembre al Luz de Gas, al qual vaig participar com a convidat. Les podeu veure totes aquí, i deixeu-me dir-vos que -com les que va fer pel nostre concert al Zorrilla- són una absoluta meravella. Us recomano que invertiu una estoneta a mirar-les i, ja que hi sóu, passejar-vos per la resta del web.

Ah, i a veure qui troba, en alguna de les fotos d'en Raynald, el mismíssim Josep Capdevila...

PD: Tip de dubtar, acabo de mirar al DIEC si "web" és femení o masculí. Doncs aquí ho teniu: masculí quan es refereix a un lloc web (web site) i femení quan es refereix a una pàgina web (web page). Apa.

Post "à la Twitter"

2009-02-19T16:16:00.004+01:00

Passejant per la platja, una tarda esplèndida d'hivern.

Això feia fa una estona, aspirant profundament i a consciència l'impagable privilegi.

Spotify

2009-02-18T15:09:00.003+01:00

En una tira còmica de Calvin & Hobbes, i davant la frustació de Calvin quan veu que l'any que acaba de començar és exactament igual que el que han deixat enrere malgrat les grans expectatives de canvi, el tigre sentencia: "El problema que té el futur és que tard o d'hora es converteix en present..."

Doncs bé, el futur s'ha fet present, però en aquest cas a fí de bé. Ja està en marxa un sistema revolucionari d'escoltar música: Spotify. Per una subscripció de 10 euros al mes (o gratis, amb publicitat inserida de tant en tant), podem sentir tota la música del món (bé, no tota, és clar, però Déu n'hi do!), quan vulguem, les vegades que vulguem, i en una qualitat de compressió més que acceptable; només amb la petita limitació que no "posseïm" la música, no en podem fer còpies a l'ordinador ni a CDs, ni a l'iPod (quants nostàlgics del disc es descobriran a si mateixos "materialistes"?). Però tampoc som gaire lluny del moment que Spotify funcionarà amb iPhones i altres artefactes portàtils amb connexió a internet.

Connectats amb la música de tot el món, instantàniament, des de qualsevol lloc. El somni fet realitat!, amb un afegit important: tot plegat és legal. Les discogràfiques (o els artistes! Quanta vida els queda a les discogràfiques com les entenem avui?), és a dir, qui té els drets de la música, cobra per cada cançó seva que s'escolta.

Si algú hi sap trobar una pega, que me la digui. Jo de moment flipo...

El disc d'en Kolker

2009-02-16T23:34:00.006+01:00

Hi ha discos que t'enganxen a la primera, i discos que necessiten unes quantes escoltes; n'hi ha que t'agraden al cap dels anys, o que amb el temps deixen d'interessar-te; n'hi ha que, incondicionalment, t'acompanyaran tota la vida.

M'ha passat que el disc "Flag Day", del meu admirat saxofonista Adam Kolker, em va decebre. El vaig escoltar per primer cop fa unes setmanes, i vaig pensar que el quartet (amb John Abercrombie, John Herbert i Paul Motian) no sonava conjuntat, que les composicions eren fluixes, que Kolker no donava tot el què podia donar, que Motian estava desubicat, etc. Han passat els dies, l'he reescoltat, i ara no puc deixar-lo. Em sembla boníssim, i on abans veia composicions fluixes ara hi veig temes sòlids i melodies delicades; el grup desunit s'ha convertit en quatre músics fenomenals, Kolker toca amb sensibilitat i contenció, i Motian ha esdevingut, a les meves orelles, el primer i únic bateria cubista de la història.

Ha canviat la música del disc? No, he canviat jo.
La música ens descriu.

www.adamkolker.com
www.myspace.com/adamkolker

El Quartet Casals

2009-02-12T23:48:00.003+01:00

Avui hem anat a sentir el Quartet Casals a la sala Oriol Martorell de l'Auditori.

Abans, a la tarda, un alumne de saxo em comentava que ell no l'acaba d'entendre, la música clàssica, que necessitaria algú que li expliqués quatre coses i potser així li començaria a agradar. La pròxima classe, el meu consell serà que es deixi d'històries i vagi a veure el Quartet Casals. Un concert d'aquests músics, amb aquest nivell impressionantíssim de musicalitat, expressió, tècnica, precisió,comunicació, ..., és l'única "explicació" que li cal. Amb uns intèrprets així, arriba igual d'intensament Hadyn que Bartok o Frank (el programa d'avui), perquè la música, ben tocada, té sentit per si sola, sense necessitat de paraules.

Els germans Abel i Arnau Tomàs, la Vera Martínez i en Jonathan Brown fan que la música sembli la cosa més fàcil de fer. La seva actitud (mirades creuades, gestos oberts, complicitat) i sobretot el seu impecable treball converteixen en absurda l'enorme dificultat d'arrencar una sola nota d'un violí. Les seves interpretacions semblen les úniques possibles, talment com si Hadyn hagués escrit el quartet en Re Major només per a ells, i saben dotar de significat cada frase, cada petit motiu de la partitura. La paraula d'avui és "Uau".

En fí, ja veieu que la cosa m'ha impactat, i us asseguro que no n'hi ha per menys. Aprofiteu l'ocasió, i aneu a algun dels concerts que el quartet està oferint aquesta temporada a l'auditori. Ja m'ho sabreu dir.

La nit dels premis Enderrock

2009-02-11T23:49:00.005+01:00

Petitet i com de compromís, però els músics de jazz vam tenir el nostre lloc a la Nit dels Premis Enderrock que es va celebrar ahir. No per tocar-hi (era una festa de veritat, no un pica-pica amb música de fons ;)) sinó per rebre els premis que atorga la revista Jaç, aquesta ja entranyable publicació que està ajudant molt a difondre el treball dels jazzmen d'aquí.

Per a mi va ser una mmmolt bona niiiiiiiiiit, ja que vaig rebre el premi a la "Millor nova proposta de l'any" de mans de l'amic, compatriota badaloní i enorme músic David Xirgu -Déu ens el continuï conservant així de bé-.

Un cop més, mil gràcies a tothom qui ens va votar, i també a la revista Jaç per nominar-nos.

Avui no, que és tard i tinc son, però algun dia aconseguiré escriure alguna cosa decent, que no soni a rebequeria, sobre el contrast entre tots aquells músics anònims amb mil anys d'estudis, dedicació i experiència (avui parlava amb una amiga meva contrabaixista de les inacabables dificultats per tirar projectes musicals endavant), i aquella altra gent que un dia fa una lletra amb certa gràcia, agafa una guitarreta i es posa a desafinar com una boja. Els primers no els coneix ningú, però moltes vegades fan que els grups dels segons puguin sonar decentment; els segons, senzillament triomfen. Así es el fútbol...! Avui no sé com escriure-ho bé, el què vull dir, però ja es veu per on vaig... Ja em perdonareu; demà al matí m'ho repasso i segons com esborro aquest paràgraf.

Au, bona nit.

Calendari

2009-02-04T22:08:00.003+01:00

Aquests dies assisteixo a classes de pedagogia a l'Esmuc (post), on es generen intensos debats sobre el funcionament de les escoles, els sistemes de treball, els mètodes didàctics,... en fí, on la ciència pedagògica se'ns mostra en tota la seva esplendor.

Ahir llegia la notícia que la conselleria d'educació pretén fer canvis al calendari acadèmic. Penso que aquest és un tema clau, que a mi com a professor fa temps que em preocupa. El curs escolar està molt mal organitzat, amb unes vacances d'estiu llarguíssimes i una sèrie constant d'interrupcions durant l'any, que fan impossible agafar un bon ritme d'estudi. Vegeu:

Octubre: Després de tres llargs mesos de vacances estivals, suficients per oblidar tot allò que vam aprendre el curs passat, comencen les classes. Al cap de dos mesos i mig, vancances de Nadal (dues bones setmanes). Tornem a engegar, i al cap d'un mes, canvi de quatrimestre i setmana cultural (que un diu: "Per què? Que no ho són les altres, de culturals?"). Quan sembla que podem tenir uns mesos de bon treball, patam: Setmana Santa, vuit dies més de festa (o de recolliment religiós, vaja). I quan dius, apa, que ara sí que podem treballar, es va acostant l'estiuet i com qui no vol la cosa ja sóm a mitjans de juny. Fí de curs. Ens esperen tres bons mesos per desconnectar, altre cop,... de tot allò que hem après durant l'any.

Cada curs acabo amb la mateixa sensació de laborus interruptus, i amb la certesa que per molt que siguis el rei de la planificació pedagògica, tot el treball se'n pot anar en orris per un calendari que impedeix que alumnes i professors puguin centrar-se en la feina almenys tres mesos seguits.

Benvinguts els canvis, doncs. Qualssevol canvis.

Jazz Club

2009-02-02T23:34:00.003+01:00

En David Prat m'ha enviat aquest vídeo, i cada cop que el miro ric més. No sé qui resultem més grotescos, si els músics de jazz freaks, o els "entesos" en freaks que toquen jazz...

Que rigueu de gust!

Niiiice

Plaça Josep Cortinas i Suñol

2009-02-01T23:53:00.007+01:00

Aquest vespre, sota la pluja, hem descobert les fotografies de Josep Cortinas i Suñol que hi ha a la plaça que porta el seu nom, a la carretera, entre Sant Pau i la riera d'en Matamoros (Street View). Una breu però emotiva exposició a l'aire lliure d'unes magnífiques fotografies antigues de Badalona, fetes per aquest mestre de l'art fotogràfic. Molt recomanable.

(A la imatge, el què ara és el barri de la Salut, en una foto de J.C.S.)

Actualització (2/2/09):
Descobreixo que a l'última entrada del bloc Hospitàbulis , l'autor -que firma amb pseudònim- parla de la mateixa plaça, i amb força més gràcia que jo...! Hospitàbulis és un bloc centrat en Badalona, i els seus escrits són tots una delícia.

ESMUC blues

2009-01-30T15:31:00.004+01:00

Aquestes setmanes estic cursant quatre assignatures a l'ESMUC. Em fan falta per obtenir el títol superior de música moderna, un títol que se'ns ha donat l'oportunitat d'obtenir als professionals amb més de deu anys d'experiència, que en el seu moment no vam poder fer-ho senzillament perquè la titulació no existia. El procés ha estat polèmic des del principi, i s'ha fet amb presses, poca informació, poc respecte per als professionals més reconeguts i experimentats, i ha estat sobretot un tràmit caríssim (més de cinc mil euros). Res de nou sota el sol català, doncs.

Després d'haver acreditat més de deu anys d'experiència (alguns companys n'han acreditat, segons els barems utilitzats per comptar-los, més de tres-cents cinquanta!!), vam haver de passar una sèrie de proves, depenent del currículum individual (jo, per sort, me les vaig estalviar), i seguidament, per si tot plegat no fos prou, ara ens obliguen a cursar quatre assignatures presencials (pedagogia, teoria de la interpretació, informàtica musical i -la perla- educació corporal) en un curs intensiu de tres mesos o un extensiu de sis. Una de les conyes de tot plegat és que la nostra nota final de carrera serà la mitja d'aquestes assignatures, ja que totes les altres se'ns han "validat"; és a dir, que se'ns avaluarà no pel nostre nivell com a músics, sinó per com fem rotacions de cintura i estirem els tríceps.

Vaig assistir a les primeres classes amb una sensació d'indignació difícil de contenir, veient com obligaven alguns dels millors músics del país a patir la humiliació de tornar a l'aula a aprendre les nocions bàsiques de la interpretació musical, o alguns reconeguts i experimentats directors d'escoles de música a aprendre què són els continguts, els procediments i les actituds. Mai hagués pensat que el menyspreu de l'administració cap als músics (sobretot "els modernillos") pogués arribar tan lluny.

A mesura que passen els dies, i després d'haver assistit a estira-i-arronses diversos entre els que ara fem d'alumnes i els que fan de professors, els meus ànims es van calmant, en part per conservar la salut mental, en part perquè penso que durarà poc i que no val la pena encaparrar-s'hi, i també perquè veig la quantitat de perfils diferents dels músics que compartim aula: Hi ha gent molt preparada... i gent que no tant, amb la qual cosa és molt difícil oferir un nivell de classes que satisfaci a tothom. I també perquè, al cap i a la fí, els que ens fan de professors ténen llibertat de càtedra: si volen reconèixer-nos com a companys i posar-nos-ho fàcil, ho faran, i si algú no entén la situació i ens vol fer suar la seva assignatura, pel motiu que sigui, doncs segurament a aquestes alçades del procés és difícil fer-hi alguna cosa, ja que està en el seu dret.

Així és com em sento avui. Anar domesticant la fera interior, amb aquell somriure i amb aquella alegria, que són dos dies. A veure si em dura.

PD: Per cert, és curiós com cada dia quan vaig a l'ESMUC em vénen al cap les cançons de "Perfectly Good Guitar" de John Hiatt, el disc que escoltava fa quinze anys quan anava a la universitat.

PPD: "Esmuc blues" és un disc d'Albert Bover.

Canvis

2009-01-22T18:32:00.008+01:00

Llegeixo a l'Avui digital que Discos Castelló està a punt de fer fallida. La notícia m'ha sabut greu -quantes hores hi havíem passat, d'adolescents, buscant tresors amagats a les seves prestatgeries!-, però curiosament no m'ha sorprès.

La manera com la música viatja, es distribueix i s'emmagatzema està canviant ràpidament. El CD està més a prop del passat analògic que del futur digital, en una terra de ningú que no li augura un futur gaire brillant: Va substituïr els antics àlbums de vinil, però no té ni de lluny el mateix encant; i d'altra banda, com a suport digital ja ha quedat antiquat i superat per llapissos, discos durs, iPods, i per les infinites possibilitats de l'emmagatzament a internet. De manera que cada cop són -som- menys els que es gasten 20 euros en una botiga per una música que pot aconseguir per molt menys, còmodament, des de l'ordinador de casa.

El futur -el present!- de la música està a internet i als petits reproductors portàtils que cada cop tenen un millor accés a la xarxa. Els suports físics dels enregistraments musicals desapareixeran (a excepció, segurament, del vinil!, que està ressorgint de les cendres), això ho podem afirmar amb bastanta seguretat; el què encara no sabem és què substituïrà la màgia i el romanticisme de la portada, del llibret, del disseny dels antics discos, de l'esperit de l'"àlbum", però la resposta segur que no trigarà a arribar, i al capdavall potser la meva generació serà l'última que ho trobarà a faltar, tot això.

Que ràpid que va tot, nois...

Deu anys del Zorrilla

2009-01-21T21:39:00.006+01:00

Avui fa deu anys que es va reinaugurar el Teatre Zorrilla de Badalona.

Els badalonins, quan diem que Badalona és un poble normalment és amb un punt d'orgull, de satisfacció, volent dir que aquí es viu tranquil, que la gent es coneix, que conservem tradicions, que tenim un sentiment de pertinença,... Però a nivell cultural, Badalona realment és un poble. Vull dir que bàsicament tenim un teatre i una festa major, i para de comptar. És cert que hi ha altres espais i activitats (el museu municipal, les biblioteques, només faltaria!) però si parlem d'arts escèniques, la cosa es resumeix en el què he dit. També hi ha el teatre Blas Infante, un espai obert fa un parell d'anys i que ningú sap què s'hi fa (no apareix al web municipal, només he trobat un blog de l'any passat), i el Teatre Principal, un edifici en molt mal estat i de dubtosa seguretat al qual deixem que entrin els nens badalonins per a realitzar-hi activitats escolars -Déu no vulgui que mai passi res!- , i que ara, finalment i després de mil giragonses, sembla que serà remodelat; pel què he pogut sentir (evidentment no per boca dels polítics, que no es rebaixarien pas a parlar amb els músics locals) pot ser que es converteixi en l'espai polivalent que la ciutat necessita amb urgència.

Dit això, avui que és un dia d'alegria i celebració, toca parlar de coses bones: De la feina que està duent a terme el director del Teatre Zorrilla, en Joan Anton Sànchez. Per la part que em toca, és evident que estic satisfet, ja que en Sànchez fa quatre anys que va decidir apostar pel jazz i per permetre que l'Associació de Músics de Badalona col.labori en l'organització del Cicle de Jazz, que ha portat a la ciutat figures com Al Foster, Kurt Rossenwinkel, Mark Turner, Omer Avital, Jorge Rossy, Guillermo Klein, etc... Aquest esperit de col.laboració, aquest concepte de "gestió oberta", s'ha convertit en la marca de la casa de Sànchez, i així tenim que gran part del contingut de la programació del teatre es decideix conjuntament entre el teatre i les diverses associacions i entitats culturals de la ciutat, un model de funcionament que està demostrant molt bons resultats.

Això, juntament amb una oferta de teatre comercial que esgota les localitats, fa que el Zorrilla hagi aconseguit un bon equilibri entre la qualitat i la quantitat, entre l'oferta pel gran públic i la més especialitzada i exigent. Al mateix temps, el teatre és més present que mai a la ciutat, i la posada en venda d'abonaments d'aquesta temporada ha estat un èxit rotund.

En fí, que avui celebrem els deu anys del Zorrilla amb alegria, pensant que és possible fer les coses ben fetes en aquesta ciutat, i amb aquest optimisme que ens caracteritza, i enduts per l'eufòria del xampany, pensem que algun dia es farà realitat l'ens autònom que gestionarà el teatre sense ingerències polítiques, i també estem innocentment convençuts que el remodelat teatre Principal serà el complement perfecte que permetrà una oferta cultural estable, generosa i de qualitat, que posarà Badalona al lloc que li correspon, ben a punt per ser la Capital de la Cultura Catalana el 2010. Amén. I per molts anys.

Quina meravella

2009-01-21T18:54:00.000+01:00

Els reis m'han portat el disc "Immigrasons", que feia molt de temps que volia. Es tracta del projecte encarregat pel Mercat de Música Viva de Vic el 2007 a un grup de músics catalans i argentins, per tal que a partir de músiques dels dos països elaboréssin un retrat sonor de la immigració.

El resultat va molt més enllà del simple encàrrec, i els músics integrants del grup, al meu entendre, han creat una autèntica meravella. Una obra plena d'emotivitat, de respecte i d'homenatge als catalans que van haver d'emigrar a Argentina el segle passat, i als argentins que han hagut d'emigrar al nostre país aquest segle; però també una obra musicalment sòlida, creativa, impecable, feta amb amor i dedicació, i en la qual destaca la veu i l'art de Sílvia Pérez, però també els arranjaments i interpretacions dels altres músics (Raül Fernández, Ernesto Snájer, Oriol Roca, Giovanni di Domenico, Guido Martínez, Mariano "Tiki" Cantero i Diego Alejandro).

Vivim en un país curiós, on grups mediocres amb músics mediocres reben tots els elogis i premis possibles pel simple fet d'escriure lletres amb una suposada gràcia, i en canvi condemnem a l'oblit treballs impressionants com "Immigrasons", un disc que hauria d'ocupar un lloc de privilegi en el món del "pop-rock" català.

Ja sé que vaig amb retard, que el disc va sortir fa dos anys, però aquí va el meu reconeixement pel treball d'aquests músics. Ole.

Hat als Genis

2009-01-17T03:00:00.003+01:00

Són les tres de la matinada. Vinc dels Genis, de veure el concert de Hat. Aquest grup és el projecte compartit d'Òscar Domènech, Marc Cuevas, i els que per mi són dos dels talents més creatius del jazz europeu: Jordi Matas i Sergi Sirvent. La música d'aquest grup és d'una solidesa i una imaginació extraordinàries, com un enorme castell de cartes indestructible.

El fet de tenir-los a Badalona és un luxe, molt més del què els propis músics es pensen, i segur que molt més del què el públic que hi havia avui és capaç de percebre. Els concerts als Genis es fan tard, a les dotze, una hora on la gent ja comença a sortir i anar de copes; es fa difícil conciliar les dues activitats, la festa i la música, sobretot amb determinats estils que requeririen un ambient més relaxat i respectuós.

www.myspace.com/hatmusic

... però comença bé

2009-01-02T10:18:00.002+01:00

El NY Times publica una llista dels 10 millors discos de Rap, Jazz i Country (curiosa categoria) del 2008. Doncs bé, el primer disc de jazz que hi apareix és el dels Guachos de Guillermo Klein "Filtros" (Sunnyside). Com sabreu, Klein és un compositor i pianista argentí afincat des de fa anys a Barcelona, i un antic company en el grup de la Giulia Valle. Felicitats, Guillermo!!

L'any va acabar malament...

2009-01-02T10:07:00.004+01:00

M'assabento avui que el passat 30 de desembre va morir Freddie Hubbard, un dels millors trompetistes (i més influents, pregunteu-li a Raynald Colom!) de la història del Jazz. Un altre dels grans que se'n va! Mica en mica anem païnt que el segle XX ha quedat enrere.

Aquí teniu un petit homenatge, en forma de Jazz Messengers:

L'anònim Caront

2008-12-26T12:56:00.005+01:00

He trobat penjat a la web de l'Associació de Cineastes de les Illes Balears el filmet documental "El anónimo Caronte", una delícia de pel.lícula que vaig veure a la passada edició del festival Filmets de Badalona.

El film és de Toni Bestard, dura 16 minuts, i ha guanyat diversos premis i una nominació als Goya.

La web de l'ACIB permet embedejar el vídeo, o sigui que aquí el teniu:

El Anónimo Caronte
by acib

Sólo con morro

2008-12-23T23:56:00.004+01:00

Les coses avui es van posant al seu lloc, però ahir, el tal Nach, un raper valencià, denunciava que el tema musical de la campanya "Sólo con condón" del govern espanyol era un plagi del seu tema "Efectos vocales".

D'acord que la música és un art subjectiu, efímer, interpretable, intangible,... i que qualsevol paio amb una guitarra i unes cordes vocals té el mateix dret (el té?) a dir-se músic que Johann Sebastian Bach. Però fins a quin extrem durem la nostra -per dir-ho d'alguna manera- generositat conceptual? Un menda-lerenda fa un joc lingüístic més vell que el 'nar a peu i ho recita sobre una base hip-hop... i això es converteix en una obra musical digna de ser protegida per l'SGAE??

Sembla que el mànager de l'"artihta" li ha aconsellat avui que canviï el discurs, que la publicitat gratis ja està feta i que ara toca retirada, però l'agència BAP & Conde, responsable de la campanya governamental, està decidida a emprendre accions legals contra Nach (la resposta ha estat impecable, i entre altres coses recorden al nano que "els drets d'autor no atorguen el monopoli sobre idees creatives com els lipogrames monovocàlics, per tal com la seva utilització ja era present en textos clàssics i en obres com la del poeta Miguel Hernández"). Espero que se'n surtin, ni que sigui perquè probablement els 20 segons que dura l'anunci de BAP & Conde tinguin més valor artístic (em sembla una bona campanya) que tota la discografia de l'aprofitat de la gorreta i la cara de mala llet.

Notícies a lavanguardia.es:

Aquest divendres, de funeral amb The Crypts

2008-12-18T13:28:00.003+01:00

Amb el que entenem que és la primera escena de la pantomima "Badalona, capital catalana de la cultura" aquest any finalitzarà amb el tancament del cine Picarol.

El divendres 19 de desembre a dos quarts de vuit de la tarda (les 1930h pels despistats) a la plaça de darrere l'Hospital de Badalona, ens trobarem per anar a enganxar les esqueles pertinents a:

Cines Victòria
Cinema Principal
Cine Nou
Cine Verbena

I per fi, el cine Picarol.

A partir del proper any, si voleu veure cine caldrà que sortiu del municipi, a no ser que us conformeu amb el darrer blockbuster projectat en aquella mena d'edifici lleig de color carbassa.

BTW, la darrera vegada que vaig consultar la cartellera tampoc no en passaven cap en català. No m'estranya que calgui comprar esdeveniments de pa sucat amb oli, perquè aquesta ciutat està tan a prop d'esdevenir una autèntica capital cultural com Scary Movie està a prop de Forbidden Planet)

Jo no podré anar-hi, estaré de bolo a Terrassa, però els organitzadors d'aquest funeral (The Crypts) tenen el meu suport, i el meu condol més sentit. En aquests moments d'aflicció i recolliment, em vénen al cap les paraules del regidor Vives, quan fa un any assegurava que en el tema urbanístico-picarolesc no es perdria cap equipament cultural, sinó que en guanyariem.

Enllaç a la notícia de Vilaweb

Eliseo Parra

2008-12-17T00:27:00.003+01:00

Aquest cap de setmana passat vaig estar a Madrid, convidat a participar en l'enregistrament en directe del CD-DVD "10", d'Eliseo Parra, per celebrar els deu anys de l'aparició del disc "Tribus hispanas".

Pels que no el conegueu, l'Eliseo és una de les persones que més ha fet per la música tradicional espanyola. I no parlo només del treball de recerca que el va portar als poblets més recòndits de Castella per enregistrar àvies cantant i tocant la paella, sinó del fet que ha sabut fer-se-la seva, adaptar-la i modernitzar-la amb un nivell de qualitat i talent molt per sobre del què la música folky ens té acostumats.

L'Eliseo reivindica unes músiques autèntiques, que han passat de generació en generació durant dècades i segles, i que mica en mica sembla que es vagin apagant. Gràcies a la seva feina, moltes d'aquestes músiques sobreviuran... I això no és poca cosa! Perquè resulta que la riquesa musical espanyola és molt més àmplia que el flamenc i les sevillanes.

A més de fer-nos descobrir noves -velles!- músiques i nous -antics!- instruments, l'Eliseo transmet una idea d'Espanya que fins i tot a mi m'agrada (!), una Espanya ideal formada per un conjunt de pobles, tradicions i idiomes, que es tracten de tu a tu i s'enriqueixen mútuament. En els seus concerts canta en castellà, català, gallec i euskera, i sent els quatre idiomes com a propis, perquè formen part d'Espanya i ell se sent orgullosament espanyol, però de tot el què actualment engloba Espanya, i no només d'una part. Llàstima que aquesta idea sigui una utopia, perquè sinó m'hi apuntava!

En fí, deixem la política per un altre dia, que ara toca sentir l'Eliseo: Us enganxo el vídeo d'un concert del 2007 a Tolosa, en el qual m'hi podeu veure tocant al costat de Xavi Lozano, Aleix Tobias, Guillem Aguilar, Pablo Martín, José Parra, Dani Espasa, i el mateix Eliseo Parra, cantant i tocant el "pandero cuadrado". Per cert, la història d'aquest concert és divertida: Jo tocava aquella mateixa nit al mateix festival amb en Llibert; a la tarda no tenia res a fer i em vaig apuntar amb tot el morro a tocar amb en Parra... Havien de ser un parell de temes, però com sempre, em vaig deixar contagiar per l'alegria d'aquella música i em vaig quedar tot el concert dalt l'escenari.

Parla Barenboim

2008-12-10T00:45:00.004+01:00

"Crec fermament que és del tot impossible parlar de la música". A partir d'aquesta afirmació, que comparteixo, Daniel Barenboim comença "El so de la vida" (Edicions 62), el llibre que acaba de deixar-me el meu pare, lector apassionat i insaciable. Un assaig sobre la relació entre música i vida, sobre el -potencial- poder transformador de la música sobre l'individu i la societat.

Tot just vaig pels primers capítols, i cada dos paràgrafs m'entren unes ganes boges d'explicar en aquest blog el què acabo de llegir. Al final m'he decidit a transcriure un fragment que em sembla molt interessant, provocador... i, segurament, idealista com el seu autor:

L'educació de l'oïda és potser molt més important del que ens podem imaginar, no tant sols per al desenvolupament de cada individu, sinó per al funcionament de la societat, i, per tant, també dels governs. El talent i la comprensió musical, així com també la intel.ligència auditiva, són àrees que estan molt allunyades de la resta de la vida humana, relegades o bé a una funció d'entreteniment o bé als reialmes esotèrics d'un art elitista. La capacitat per sentir diverses veus en una de sola, comprenent les afirmacions de cadascuna d'elles; la capacitat per recordar un tema que ja ha fet la seva entrada després d'un llarg procés de transformació i que torna a aparèixer de sobte sota una llum del tot diferent [aquí l'autor es refereix a la forma sonata]; l'habilitat auditiva per reconèixer les variacions geomètriques del tema d'una fuga, són totes qualitats que realcen la comprensió. Potser l'efecte acumulatiu d'aquestes habilitats podria formar éssers humans més aptes per escoltar i comprendre diversos punts de vista alhora, més capaços de jutjar el seu propi lloc en la societat i en la història, amb més capacitat per percebre els punts en comú entre les persones, i no pas les diferències.

Jo també crec, com Barenboim, que l'educació de l'oïda, l'experiència musical "instruïda" i profunda, pot fer-nos millors persones, i per extensió, millors societats. Almenys és la percepció que jo tinc de la meva pròpia relació amb la música: m'ensenya valors, m'ajuda a entendre l'home, les relacions humanes, la vida.

Però, tal com diu el mateix autor en un altre punt, "malauradament, l'ésser humà té una tendència a dotar els objectes d'una autoritat moral, per tal de no assumir ell mateix la responsabilitat. Un ganivet és un instrument amb el qual podem cometre un crim -i, per tant, un instrument immoral-, ¿o bé és un instrument amb el qual podem tallar el pa i alimentar un altre ésser humà -i, per tant, un instrument de la generositat humana? Serà l'ús que en faci l'ésser humà el que en determinarà les qualitats morals".

... Segueixo llegint.

Regulem, regulem, prohibim, prohibim!

2008-12-04T09:57:00.004+01:00

L'ajuntament de Barcelona ja fa anys que actua directament i expressament contra els locals amb música en directe. Pipa Club, London, Foro, La Paloma,...

Un altre front obert són els músics de carrer. Avui llegeixo que una nova ordenança limita encara més l'activitat d'aquestes persones, i per exemple, els prohibeix vendre els seus propis CDs (?!). L'ordenança encara va més lluny, i els obliga a tocar gèneres "melòdics i suaus" i fins i tot un "repertori variat". També prohibeix en determinades zones instruments que per les seves pròpies característiques "poden ocasionar molèsties" (sic): trompetes, percussions de pell i plats de metall. Tot plegat, amb un afany regulador digne de les més nostrades dictadures.

Entre una cosa i l'altra, a la ciutadania ens ha quedat molt clar que la música, per l'ajuntament barceloní, és nociva. És un acte delictiu que "per les seves pròpies característiques pot ocasionar molèsties". Potser que la prohibim del tot, no? Però tota, eh! S'han acabat els liceus, els palaus i els auditoris. Regulem, regulem, prohibim, prohibim, que així sembla que fem alguna cosa. Quina mala llet!

Jo sóc un pobre ma, me, mi, mo, músic de carrer,

que sempre que jo pac, pec, pic, poc, puc toco el que sé.

D' un lloc a l' altre bas, bes, bis, bos, busco algun diner.

Si em feu callar, jo ma, me, mi, mo, mu, jo moriré.

Per a qui es fa un concert?

2008-11-17T18:43:00.005+01:00

"Un concert es fa per als que estan a baix de l'escenari, no a dalt".

Aquesta afirmació va sortir fa uns dies de la meva boca... just després que hi entréssin un parell de xupitos d'herbes mallorquines. Estavem immersos en un apassionant debat de sobretaula amb uns companys, que havia començat quan un dels comensals va acusar Herbie Hancock de "venut" i "pessetero" per tocar "Cantaloupe Island" en el bis d'un concert. Les postures, com acostuma a passar en aquests casos, es van anar polaritzant a mesura que corrien les herbetes, entre els que defensaven que un músic quan surt a l'escenari ha de fer la seva música i punt, sense concessions, i els que defensàvem que, a més a més, ha de tenir en compte que hi ha uns senyors allà que han pagat una entrada per veure'l.

El debat és interessant, i com en tots els temes polèmics, segurament pensem més flexiblement que no pas diem... Però sí que crec que els músics ens equivoquem quan creiem que amb la nostra música ja n'hi ha prou per fer un bon espectacle. Al cap i a la fí, un concert és això, un espectacle, un aconteixement en un espai i en un temps, on hi ha moltes persones involucrades; i en un art escènic tot compta: la il.luminació, l'escenografia, l'actitud escènica, els gestos, les paraules, les mirades, el vestuari, el calçat, el pentinat, ... Tot el què passa dalt d'un escenari, i també el què passa a baix (que diferent és un club ple de gent que un teatre buit...!) és part de l'acte comunicatiu de la música, i la condiciona. Negar-ho no ens fa ser millors músics, sinó pitjors comunicadors.

Al cap i a la fí, la música la fan els músics, però els concerts els fan els espectadors. O no?

El temps passa

2008-11-12T20:49:00.003+01:00

Disset anys després del mític disc de Nirvana, el mateix nano continua pescant calés.

(foto extreta d'aquesta notícia de lavanguardia.es)

Badalona 2010

2008-11-03T21:33:00.006+01:00

La notícia està confirmada:

L'any 2010, a Badalona, l'emperador tindrà vestit nou.

Cap de setmana al Zorrilla

2008-10-27T18:05:00.004+01:00

Dissabte

És cent vegades més fàcil descriure fets que emocions, i encara més quan aquestes emocions són les pròpies; però tinc la necessitat d'escriure alguna cosa sobre el concert d'abans d'ahir. A veure què surt:

Dissabte vam tocar amb el trio al teatre Zorrilla, que es va omplir de familiars, amics, veïns, llibreters, venedores de plaça musicalment exigents, companys, aficionats al jazz, poc aficionats al jazz, i altra gent que va optar per venir fins al teatre i pagar l'entrada per veure'ns. És un concert que portava mesos treballant, tant a nivell de grup com a nivell individual, i estic realment content del resultat. Des del dia que vam enregistrar el disc fins avui el trio ha evolucionat, ha crescut i ha madurat, i dissabte vam poder mostrar la feina feta en un entorn ideal, cosa que no sempre és possible i que agraeixo profundament. De tota manera, queda molt camí per recórrer, i en Xavi, en Rai i jo tenim molta il.lusió i moltes ganes de seguir treballant, explorant les possibilitats d'aquesta formació.

Les mostres d'afecte i reconeixement que vaig rebre dissabte no tenen preu, són ben bé el combustible que necessito per seguir amb aquest viatge, i ja us dic ara que tinc el dipòsit ben ple. Gràcies!!

Però potser el què m'ha fet més il.lusió de tot plegat, és la quantitat de gent que m'ha vingut a felicitar pel concert, gent que no és aficionada al jazz, que sempre li havia semblat una música difícil, extranya o senzillament avorrida, i que en canvi dissabte s'ho va passar bé, i fins i tot es va sentir mogut o "remogut" per la música. M'he trobat una mica com quan a algú li diuen "¿Eres catalán? Pues no lo pareces, eres muy simpático", però en versió musical: "El què heu fet és jazz? Doncs no ho sembla, m'ho he passat bé". Òstres, si hem aconseguit que aquestes persones canviïn la seva percepció del jazz cap a millor, això sí que seria fantàstic.

Diumenge

Diumenge vaig tornar al teatre Zorrilla, aquest cop assegut còmodament a una butaca de platea. Sobre l'escenari, la coral Cantiga interpretant "Ein Deutsches Requiem" de Brahms, una meravella d'obra que és qualsevol cosa menys fúnebre. La coral va estar excel.lentment dirigida per Josep Prats, i excel.lentment interpretada pel meu amic baríton Adrià Rotger i la resta del cor, els solistes i els pianistes-a-quatre-mans.

Envoltat com estic de música instrumental, cada cop que sento una veu humana cantar quedo trastocat. És, sense cap mena de dubte, l'instrument musical més bonic de tots (Sabina al marge), el més commovedor. Si a sobre no és una veu sola, sinó tot un cor el que canta, l'impacte és brutal; i si el cor a més a més és bo i afina, com és el cas, ja no us dic res.

El què trobo entranyable de les corals, és que la immensa majoria són no-professionals, estan formades per gent que té altres oficis però que inverteix part del seu temps lliure en la música. I el què encara és més entranyable és que tothom -o pràcticament tothom- pot cantar i apuntar-s'hi.

Cantar en una coral és una de les millors maneres de participar de la música, inclús d'aprendre música. Jo ho recomano a tots els meus alumnes (amb poc èxit, he de reconèixer), i sempre poso l'exemple dels meus tiets Antònio i Núria, que ja fa anys que formen part d'una coral graciènca i s'ho passen absolutament teta. Si en aquest país sapiguéssim aprofitar el nostre patrimoni, no hauríem deixat perdre el llegat revolucionari d'un personatge increïble, l'home que va aconseguir que gran part de la classe obrera catalana s'introduís en la música en ple segle XIX, Anselm Clavé.

En fí, que el concert va ser fantàstic, i un cop més la platea feia goig, cosa que poquet a poquet comença a ser habitual al teatre Zorrilla. Per molts anys!

Per cert, tornant al concert del trio, l'Oriol Lladó va enregistrar un parell de vídeos que ha penjat al YouTube. En el primer surto jo recitant el poema d'en Joan Argenté amb el que vam començar el concert, i en el segon toquem "Record de llum groga" (ho sento, també hi surto xerrant, li hauré de dir a l'Oriol que tingui més punteria amb el "Rec."). Aquí els teniu:

Viatge musical des del sofà, un dijous

2008-10-17T00:20:00.005+02:00

Buscant versions de "Mood Indigo" al YouTube per a la classe d'improvisació (fenomenal aquesta del Duke), he topat amb Nina Simone, un personatge al qual mai havia fet massa cas... fins avui. M'he baixat el disc "My baby just cares for me" a l'iPod i l'he disfrutat de dalt a baix. Brillant, original, bluesera, clàssica, sensible, tridimensional,...

Un dels temes del disc, "I Loves You Porgy" m'ha fet recordar Club Paradise, el grup que teniem amb en Jordi Matas, en Tom Warburton i en Xavi Maureta, on tocàvem aquelles velles cançons dels discos d'Ella Fitzgerald i Louis Armstrong. Algun dia ho haurem de ressucitar.

"I Loves You Porgy" m'ha tornat al YouYube, on he trobat aquesta meravella de Keith Jarret (no se m'acut cap músic que visqui tan intensament-orgànicament-físicament-emocionalment cada nota del piano), i m'ha fet aixecar del sofà fins al piano per treure els acords del pont. Després he anat a parar directament als peus de Billie Holiday amb aquest vídeo, per acabar rescatant el disc de balades de Mark Turner que tinc pels prestatges de casa. Fí del viatge.

www.midomi.com

2008-10-10T17:41:00.002+02:00

"Com es diu aquella cançó?... Aquella que fa..."

www.midomi.com

El què ens faltava per veure. Això d'internet és brutal.

The Ballad Of The Fallen

2008-10-10T17:13:00.003+02:00

Mentre escanejo cedés, certificats, programes de mà i altres proves del delicte (10 anys de carrera professional com a músic) per la convocatòria extraordinària de l'ESMUC per treure'ns el títol superior (és igual, els que no sabeu de què va millor no pregunteu...) vaig escoltant Last.fm. Avui ha sonat, de cop i volta, "La Santa Espina", en la versió de la Liberation Orchestra de Charlie Haden.

Sí, sí, ho heu sentit bé. El cèlebre contrabaixista de jazz Charlie Haden va enregistrar l'any 82 un disc anomenat "The Ballad Of The Fallen", una recopilació de cançons de losers, de perdedors, de revolucionaris caiguts (fallen). I com que sabia molt bé el què es feia, els catalans hi tenim un paper primordial: el tema que obre el disc és "Els segadors", i el que el tanca, "La santa espina".

Per a incrèduls, aquí teniu la informació del disc a allmusic.com.

Potser aquest disc sigui la millor banda sonora per al moment polític actual, amb la negociació del nou finançament sobre la taula i amb el Tribunal Constitucional a punt de pixar-se en tots nosaltres els set milions de solidaris-moderats-sensats-pactistes-contentsdepagarpeatges.

Apa, visca Catalunya.

Pixar a l'agost

2008-08-25T14:00:00.006+02:00

Aquest ha estat un agost "Pixar" (pronunciat Picsar). La famosa factoria de dibuixos animats ha estrenat "Wall-E", una bonica faula de ciència-ficció absolutament recomanable, però a més a més pel meu aniversari em van regalar el DVD de la que per mi és la seva obra mestra: Ratatouille.

Encara que el protagonista sigui una rata, Ratatouille és sens dubte la pel.lícula més humana de Pixar. Amor, odi, amistat, família,... racisme, enveja, superació personal,... Tots aquests temes són tractats brillantment en un guió exquisidament tramat.

El tema central de la pel.lícula, però, és la l'art i la crítica; Ratatouille és una defensa apassionada del creador, de l'artista, de la persona (o la rata!) que crea bellesa -ja sigui un pintor, un músic, o un xef de cuina-, enfront de tots aquells que sense moure el cul de la cadira es creuen amb el dret de jutjar, perjudicar i fins i tot destruïr la feina dels altres.

Tot plegat es resumeix en la següent sentència d'Anton Ego (el malvat crític de cuina de la pel.lícula), quan finalment es rendeix davant la magistral cuina de la rata Remi: "(...) The bitter truth we critics must face, is that in the grand scheme of things, the average piece of junk is more meaningful than our criticism designating it so". Brillant. Cert. Just.

ATENCIÓ!: Aquest fragment de vídeo és el punt culminant de la pel.lícula, o sigui que potser preferireu no mirar-lo si encara no l'heu vista. És la crítica que Anton Ego fa de la cuina del restaurant Gusteau's.

No us perdeu Ratatouille!... Ni Wall-E, ni cap de les excel.lents pel.lícules de pixar (pronunciat picsar).

Aquí teniu el tràiler, per anar fent boca:

Sonny, Sonny, Sonny! (Again...)

2008-07-22T20:36:00.005+02:00

El mestre Jo Krause em va passar fa poc un DVD del millor Sonny Rollins (finals dels anys 50). És una actuació a trio a Suècia.

Avui l'he trobat al YouTube. Aquí el teniu, brutal. Connecteu els auriculars a l'ordinador i passeu-ho bé:

Part 1

Part 2

Part 3

Clare & The Reasons

2008-07-15T18:16:00.001+02:00

Doneu-me les gràcies, fills meus, perquè esteu a punt d'escoltar una música deliciosa. Jo, al meu torn, dóno les gràcies a Santiago Alcanda, del programa "Tresfusión" de Rne3. Tots plegats unim les mans i donem gràcies a Déu-nostru-senyor i a la mare que va parir Clare & The Reasons, per mantenir viva la dèbil flama vacil.lant de la nostra fe en la bona música. Amén.

El punyetero procés creatiu

2008-07-07T20:50:00.005+02:00

Tenir una idea és relativament fàcil; qui més qui menys tothom en té alguna de tant en tant.

Tenir una bona idea ja és més difícil, però tot i així encara podríem afirmar que tothom n'ha tingut una algun cop.

Ara bé, tenir una bona idea i portar-la a terme, això passa ben poques vegades.

En moltes activitats humanes (política, tecnologia nuclear, medicina, arquitectura, seguretat militar,...) cal tenir ben presents les possibles conseqüències de les nostres idees (per exemple, si sóm el president dels EUA i tenim la brillant idea d'invadir l'Irac). Per això cal plantejar pros i contres, deixar madurar les idees, raonar-les, revisar-les, etc, abans de tirar endavant una iniciativa.

En el cas del procés creatiu artístic -musical, en el cas que ens ocupa-, hom arriba a la conclusió (i vet aquí la "tesi" d'aquest escrit) que com menys maregem la perdiu, millor (reconec que com a tesi la frase no és la més brillant de la història de la literatura, però ja hem dit que tenir una bona idea és difícil), i que, segons com, repensar massa les coses pot ser contraproduent.

Servidor de vostès acaba de passar per un punyetero procés creatiu: La preparació, enregistrament i producció artística d'un CD. La mare que em va parir. M'exclamo perquè, com a productor novell que sóc, m'he trobat immers en un no-parar de deliberacions artístiques, i tot just començo a recuperar-me de l'esforç: El repertori és l'adequat? El tipus de formació és el que vull? Vols dir que és bona idea gravar-ho en directe? Hem triat el bon micro? I les mescles, com les vull? I la reverb de la caixa de la bateria? I la presa, quina de les dues és la bona? ... Per no parlar del disseny gràfic: La pobra Elisenda (la il.lustradora/dissenyadora, beneïda sigui) ha hagut d'aguantar els meus dubtes, els meus canvis de criteri i les meves cavil.lacions sobre la correspondència discursiva entre el disseny gràfic i la música continguda al CD. Mare de Déu... Cada petit detall esdevé crucial, i el més fomut és que és així: tot, cada aspecte del procés, és important i cal cuidar-ho si es vol obtenir un resultat de qualitat.

El risc de perdre's en un laberint de dubtes és molt gran, i al final hom /don pot arribar a qüestionar-s'ho tot.

Enmig del punyetero procés em va venir al cap el meu amic Ventura, guionista d'un conegut programa de sàtira política d'una coneguda televisió pública d'un conegut país que té uns coneguts grans magatzems a una coneguda plaça de la seva capital. I em va venir al cap la següent reflexió: que difícil que deu ser el punyetero procés d'elaborar un gag d'humor a la televisió. Deu ser pràcticament impossible que aquell gag que se'ns ha acudit i hem escrit en un guió continui tenint gràcia després d'hores d'assaig, maquillatge, vestuari, proves de so, d'imatge, preses fallides,... Com és possible no caure en la temptació de pensar que aquella idea que ens semblava tan divertida al moment d'escriure-la ara ja no té cap gràcia? No li he preguntat al meu amic Ventura, però endevino que l'única opció és recordar que en aquell primer moment, en el moment d'escriure el gag, ens va fer riure. I no oblidar-ho.

En definitiva,cal recordar l'esperit i l'energia inicials, l'impuls creatiu, la "bona" idea que vam tenir, i no deixar que les inevitables dificultats que sorgeixen pel camí ens facin recular. La gent que acaba fent realitat els seus projectes creatius és gent que ha sabut mantenir viu l'estat mental i anímic que va tenir en el moment d'idear el projecte. No estic dient que no es puguin replantejar coses a mig camí, simplement que aquests canvis de direcció no poden "traïr" la nostra energia inicial, el nostre impuls creatiu. Recordem-ho: costen molt de tenir, les idees. Cuidem-les. Mimem-les. Elles només ens tenen a nosaltres, pobretes.

Al capdavall, no sóm ni tècnics nuclears ni presidents dels Estats Units, sinó només músics, i en la música, dos i dos no són quatre. El què és més important no és que el nostre producte sigui el millor del món (ai... l'ego, l'ego,...), sinó que sigui honest i coherent. És més: solament si sóm honestos i coherents, podrem arribar a fer un bon producte.

Arribats al final del camí, ens trobem amb aquell tòpic de "creure en un mateix", allò tant suat de la pròpia confiança i autoestima, que potser seguirant sent tòpics, però que per mi ara ténen un altre significat i una altra dimensió; i com tants altres tòpics, són veritats com temples.

El guapo d'El último de la fila

2008-06-11T02:27:00.002+02:00

Són les tantes. He estat escrivint una rumbeta pel grup Xampola (toquem el pròxim dia 25 de juny a la carpa de circ de Tiana), i abans d'anar a dormir, tot navegant, he anat a petar a la web d'en Quimi Portet. Ja la coneixia, però tot i així he tornat a riure com un boig.

No us la perdeu, visiteu la Web purament propagandística amb subtilíssima flaire neo-liberal de "el guapo d'El último de la fila". www.quimiportet.com

2 de 2

2008-06-05T20:07:00.005+02:00

La setmana passada una periodista de Televisió de Badalona em demanava, en una entrevista, que fes "una crida" a la gent perquè vagi als concerts del JazZorrilla.

Li vaig contestar el què penso: que no sé massa bé si això de les "crides" funciona gaire. No sé fins a quin punt es pot convèncer algú perquè surti de casa al vespre i vagi fins al teatre a sentir Jazz. Penso honestament que a l'aficionat del Jazz no cal convèncer-lo de res, i a qui no li agrada aquest estil de música tampoc crec que res del què jo li pugui dir el faci canviar d'idea.

El què sí que em sembla estimulant és l'enveja. I aquesta és la llaga on vull posar el dit: els dos concerts que fins ara he vist del Cicle de Jazz (Bover-Fumero i, ahir, el trio CMS) han estat esplèndids. Un concert esplèndid és aquell que transforma una nit qualsevol en una nit especial; que t'abdueix de la rutina setmanal cap a un lloc on el tempo substitueix el pas del temps, i et redescobreixes a tu mateix, el teu present, el teu passat, els teus sentiments, la memòria, les emocions,... (la pròpia essència, potser?) a través de la música que fabriquen davant dels teus ulls -i les teves orelles- les persones que són dalt l'escenari.

No sempre és així. D'acord. Hi ha concerts de Jazz que són un conyasso. Com també n'hi ha de Blues, de Rock, de música clàssica... Però com us deia: De moment, al JazZorrilla, porto una bona ratxa: 2 de 2.

Post urgent! The Fringe

2008-05-17T03:05:00.005+02:00

Vinc de Terrassa de veure The Fringe, el trio de George Garzone, John Lockwood i Bob Gullotti que fa més de trenta anys que funciona.

Només us dic una cosa: No us el perdeu. Demà (avui), dissabte 17 de maig, toquen al Jamboree. Aneu-hi. Feu-me cas, perquè el trio no és fàcil de veure per aquestes contrades, i el què hem pogut veure avui a Terrassa ha estat impressionant.

George Garzone és un saxofonista extraordinari, d'una expressivitat i creativitat sense límits, i només el fet que portin tants anys tocant junts pot explicar l'increïble compenetració que hi ha entre els tres músics de The Fringe.

Recordeu: Jamboree, 21h i 23h. Música així no se sent cada dia.

De Shorter a Waits passant per...

2008-05-14T01:00:00.006+02:00

Last FM (www.last.fm) és una d'aquestes ràdios virtuals on hom pot fer-se emissores a mida, entrant un estil, el nom d'un músic o un "tag". Servidor, en aquests casos, acostuma a teclejar impulsivament i indefectiblement "Wayne Shorter" com a primera opció.

La cadena de cançons que han sonat avui quan he engegat Last FM m'han portat de Wayne Shorter a Tom Waits, passant per Count Basie, Johnny Hartman, Jaco Pastorius, Coltrane, Lou Donaldson, Michael Bublé i Django Reindhart. No sé molt bé quin nexe en comú tenen aquests noms, però em pregunto per què els amics de Last no inclouen també Camarón, Alban Berg i Pet Shop Boys a la llista d'artistes "similars" a Wayne Shorter.

En qualsevol cas, la cosa és entretinguda i ben variada. I en un d'aquests viatges per l'hiperespai musical resulta que he topat amb una proposta collonuda d'un saxofonista que no coneixia: Jim Gailloreto. Aquest senyor, il.lustre pedagog de Chicago, es mou pel món amb el "Jazz String Quintet". El grup -amb aquest nom tan... perillós- resulta que sona així de bé:

Els altres vídeos que hi ha al YouTube no són tan interessants, però podeu visitar la seva web: www.jazzstringquintet.com

"Present, punt zero"

2008-05-06T09:21:00.014+02:00

Present, punt zero

A tots aquells que encara es pensen
que la poesia només és una manera de dir,
de dir flors i violes
o allò altre, ben cert, però,
dels proletaris del camp o la ciutat,
apassionadament remarco
que només n'hi ha una, de manera de dir,
o, si ho voleu,
tantes com boques.
O com culs.
Que tot és parlar.
Però la poesia
no és parlar de...
Poesia és trobar.
És
una forma de coneixement,
no
dir
allò que ja és conegut,
parlar de...
Sinó arribar.
S'arriba
tot
caminant.
Cada passa és un vers.
Poden tenir molta llargària, tanta com calgui fins a arribar
[a l'altra petita novetat, a l'altre vers,
o
molt poca.
Poesia és obrar.
La poesia
és un fet.

Joan Argenté

(del llibre “Obres poètiques. Cicle, bicicle, tricicle
i altres llibres”. Muntaner Editors, arts&vers)

Digues-li poesia, digues-li música. Que gran és en Joan Argenté!

Maig del 08

2008-04-27T18:57:00.004+02:00

Aquest mes que ve farà quaranta anys del famós maig del 68. Aquell maig, es veu que els joves de París, i de retruc els nostres, van fer una revolució. Només ells saben què coi van aconseguir revolucionar... Potser al cap i a la fí no es tractava tant de canviar el món com de fer campana de la uni i fer manetes amb les camarades (si s'haguéssin esperat al maig del 69 segur que la cosa hagués triomfat més), però el cas és que un dels seus famosos lemes va ser "Sota les llambordes hi ha la platja" -mentre deien això, agafaven els pedrots que arrencaven de terra i els llançaven a les tanquetes de la policia-. Suposo que per a aquells herois, la platja era la natura, els valors perduts, el romanticisme, la llibertat... i la llamborda la grisa modernitat, l'opressió, la repressió...

El lema em va venir l'altre dia al cap mentre passejava pel carrer Mossèn Anton. L'estan esfaltant, i per fer-ho han arrencat la capa d'asfalt vella. No diríeu mai què han deixat a la vista de tothom: Les llambordes. Les antigues llambordes dels carrers badalonins. Quina nostàlgia, nois... Sota l'asfalt, hi ha les llambordes.

Dies intensos

2008-04-23T15:32:00.007+02:00

Fa dies que vull escriure algun post sobre la gravació del disc, però no sé ben bé què escriure que tingui una mica de gràcia o interès.

En tot cas, breument: m'he escoltat la gravació, i la música està de collons, en Rai i en Xavi toquen com saben fer-ho o fins i tot millor, i estic content de com toco jo, també. Penso que tinc el què buscava: el disc reflexa com toco, com entenc la improvisació, la forma i dinàmiques dels temes, la interrelació entre els músics; i mostra el treball que estem fent com a grup, que no ha fet res més que començar.

Dic que han estat dies intensos perquè si dimecres era un "moment bo", divendres passàvem un molt mal dia: vam haver de sacrificar en Bruc, el gos de la família, que estava molt vellet. I va ser molt dur. És una cosa molt desagradable que no desitjo a ningú (això de portar un gos al veterinari perquè el matin), un motiu de pes que s'afegeix a tots els altres motius per no tenir animals domèstics. Tornant cap a casa pensava que "Alguns moments bons" és un gran títol (segurament el CD es dirà així, com el bloc), perquè realment és el què és tot plegat, xavals, alguns moments bons i bastants més de dolents, o si més no mediocres.

En fí, seguint amb la intensitat dels estímuls exteriors i interiors rebuts, diumenge vam anar a veure "El silenci abans de Bach", l'obra mestra de Pere Portabella. Dic obra mestra perquè la pel.lícula és una absoluta meravella; un homenatge i una declaració d'amor a la música, la cultura i la identitat europees que, en uns temps on sembla que tot el què no tingui un toc oriental o exòtic no és enrotllat ni guai, es converteix en un acte de reconeixement a una tradició i unes arrels que al cap i a la fí són les nostres, ni millors ni pitjors. Aneu-la a veure corrents, abans que la treguin de la cartellera. Ja em direu el què.

Amb tantes emocions fortes a sobre, anar a l'Auditori dilluns a la nit era força prescindible. Però teniem les entrades i hi vam anar. Sobre l'escenari, l'orquestra de Tolosa interpretant Mendelssohn, Schubert i Txaikovski. Home, va valer la pena, si més no per sentir una orquestra diferent a l'OBC... i veure'n algunes diferències.

I aquí estem, amb ganes d'encefalograma pla, però això no para, tu (gràcies a Déu), i ara toca pensar en el disseny gràfic, les mescles, i començar a buscar bolos!

Monk i Nellie

2008-04-09T00:23:00.007+02:00

Seguim mirant "Straight No Chaser", i en un cert moment parlen de Nellie, la soferta dona de Monk, la seva mà dreta, la que cuidava d'ell quan se li anava la flapa.

La Maria comenta: "T'hi fixes que en aquests documentals de grans estrelles sempre surt la dona que el cuida? En canvi, quan les estrelles són elles, el què surt és el macarra de torn que les maltractava. Billie Holiday, Tina Turner,... Darrere un gran home sempre hi ha una gran dona, però darrere una gran dona sempre hi ha un fill de puta".

...

Watermelon Slim

2008-04-04T12:55:00.005+02:00

Magnífica obertura, ahir, del Festival Blues & Ritmes que organitzen la gent de Ritme & Club.

Servidor ha de reconèixer que no hi anava amb gaires expectatives (es tractava d'un concert de Blues...), però vaig sortir admirat, i havent passat una estona fantàstica amb Watermelon Slim.

Aquest senyor va aprendre a cantar a la cabina del camió, va aprendre a tocar l'slide guitar a un hospital durant la guerra del Vietnam, i té la cara marcada amb el dolor i les ferides del blues (podeu llegir la seva història aquí).

Però a pesar del què pugui semblar, no és un freak (o sí, però no només un freak): És un monstre de la música i de l'escenari. Enlloc de trobar les paraules d'elogi adients, us penjo un parell de vídeos perquè us en feu una idea:

Una cosa està claríssima: el Festival Blues & Ritmes ja està consolidat com un esdeveniment amb garantia de qualitat. Bona feina, Jordi, Guillem, Oriol, David i companyia!

Massatge cerebral amb tos

2008-04-02T00:48:00.006+02:00

Vinc de l'Auditori, de sentir l'OBC dirigida pel divertit Eiji Oue interpretant Pons, Mozart i Txaikovski. I em pregunto:

Què li passa a la gent amb la tos?

Què dallonsis li passa a la gent amb la tos?

Ara mateix faria una estripada brutal de la gent que tus als concerts (o al teatre), però no. Faré un acte de generositat envers ells i els revelaré un secret que els canviarà la seva vida de tossidors. Atenció. A punt? Aquí va: Existeixen els mocadors de roba. Ta-txan! Sabia que els impressionaria. Ara només cal que ajuntin les paraules "tos", "boca" i "mocador de roba" i segur que sabran veure-hi alguna relació, i a partir del pròxim concert el món serà una mica millor.

En fí, maleducats a banda, el concert ha estat prou bé. Pons (compositor català del classicisme), divertit. Mozart (compositor austríac del classicisme), clar, transparent, senzill, humà, bonic, fàcil, dificilíssim, genial. Txaikovski (compositor rus romàntic), profund, intens, vibrant, preciós, fosc, brillant, potent, sentit, pensat, passional, elaborat, rus.

Hi ha hagut un moment, al quart moviment de la 6a de Txaikovski, que he notat que la música m'estava fent un massatge al cervell. Us ho dic de veritat. No és cap metàfora, ha estat una sensació física real. Estic segur que ha passat, que passa: els sons, les harmonies, les vibracions sonores es transmeten a través de l'oïda cap a tots els racons del cervell, provocant una espècie de "drenatge limfàtic" d'emocions i pensaments acumulats i embussats, netejant conductes i tuberies, relaxant tensions. Ha estat francament agradable, gustoset, i per un moment m'he sentit molt i molt bé, fins que el fill de sa mare de la fila del darrere s'ha escurat escandalosament la gargamella -i pel soroll que ha fet, en deu haver tret prou substància com per alimentar una família-.

Bona nit.

Ehem.

Monk

2008-04-01T00:26:00.005+02:00

Estic a mig veure el documental "Straight, No Chaser" dedicat a Thelonius Monk, que us recomano entusiàsticament.

La música de Monk, com diria aquell, ha deixat una profunda petjada en el Jazz, però és que veure'l tocar és fascinant.

Aquí en teniu una mostra. Creativitat, ritme, energia, bellesa, tendresa, força, violència, amor, humor, vida. Serveixi aquest vídeo com a homenatge... a Charlie Rouse, el pobre saxofonista que intenta sense èxit tocar alguna cosa més interessant que el pianista que l'acompanya (o que el boicoteja, no ho sé ben bé).

Keith Jarrett dixit

2008-02-29T00:18:00.003+01:00

"Deixar que la música flueixi tot i un mateix és possiblement la característica més dura de totes les que calen per ser un músic".

Keith Jarrett (extret de la revista "Jaç", nº 18)

Paraula de mestre.

Mahler i Steiner

2008-01-30T00:59:00.000+01:00

La Maria ho ha definit millor: "No he sabut per què, però la pell se m'ha anat posant de gallina i les llàgrimes m'han pujat als ulls".

Jo simplement, un cop ha acabat el concert, havia reconegut mig avergonyit que havia plorat com una bledeta. De fet, avui la música m'ha colpit, m'ha arribat molt a dins. L'experiència ha estat intensa, transformadora, vital.

A l'arribar a casa, m'he rellegit un dels paràgrafs que George Steiner dedica a la música en el seu llibre "Errata" (Ed. Proa, 1999):

(...) La música pot envaïr i dominar la psique humana amb una força penetradora només comparable, potser, a la dels narcòtics o els trànsits explicats pels xamans, els sants i els extàtics. La música pot fer embogir i pot ajudar a curar la ment trastornada. Pot ser l'"aliment de l'amor", i pot desencadenar també els festins de l'odi.

Bueno, em tranquil.litzo: jo només he plorat una miqueta.

Diuen que la novena simfonia de Mahler (la responsable del llagrimón) és un rèquiem, que parla de la mort, etc... Jo més aviat crec que, com tota la gran música, no "parla" de res, però en canvi "diu" moltes coses. Tantes, que qualsevol intent de traduïr-la o interpretar-la amb paraules o imatges (jo mai vaig veure per enlloc els prats i boscos que la meva professora de música d'EGB s'entestava a dir que Vivaldi evocava) es queda infinitament curt . Altre cop Steiner:

Tres àmbits, el de la naturalesa i nominació de Déu, el de l'alta matemàtica i el de la música (fins a quin punt estan interrelacionats?) estableixen les condicions límit del llenguatge.

Vaja, que Bach, Beethoven, Coltrane, Shorter, s'acosten molt més a l'experiència divina que la Bíblia. No hi esteu d'acord? Deu ser precisament perquè la música funciona fora de la lògica del llenguatge, i per tant del pensament, de l'essència de l'ésser humà. Va més enllà. No es mou en termes de "bé i mal" o "veritat i falsedat": "Amb lús de la inversió, el contrapunt, la simultaneïtat polifònica, la música pot acollir contradiccions, inversions de temporalitat, la coexistència dinàmica dintre d'un mateix moviment conjunt de disposicions i pulsacions del sentiment totalment diferents, fins i tot que es neguen mútuament" (op. cit.).

Steiner és un pirrat per la música, i a més és un pensador dels de veritat. Per això li faré cas quan diu que "quasi tot el que diuen sobre les composicions musicals els crítics, els poetes o escriptors de ficció, els oients normals i els amants de la música és verborrea (en el sentit pragmàtic, fins i tot neutral, de la paraula)". O sigui que acabo el meu infructuós intent de descriure què m'ha passat avui a l'Auditori recomanant-vos efusivament que escolteu (sense tos del públic molt millor) la novena de Mahler i trempeu com a bojos.

Per cert, l'OBC avui estava més plena de cares conegudes que mai: la Mireia Farrés (com sempre), en Marc Galobardes (badaloní, nou fitxatxe OBC), en J. A. Pich i la Maria Juan (aquests dos últims socis de l'AMPB). L'orquestra, dirigida magistralment per Eiji Oue, ha sonat com mai.

Au, bona nit.

The Story of Stuff

2008-01-28T19:12:00.001+01:00

(en anglès, dura 20 minuts)

Mai més et miraràs el teu iPod de la mateixa manera...

the story of stuff

Ja hi tornem a ser

2008-01-24T16:30:00.000+01:00

Ja tornem a ser aquí, vull dir.
Vull dir que ja hem tornat del viatge a Xile,
que ja torno a escriure alguna cosa al bloc,

...que ja hi tornem a ser amb els polítics locals:
Aprofitant que jo era fora, la meva alcaldessa ha fugit.

Tal com ho sentiu.

La persona que va ser escollida per governar Badalona durant quatre anys amb promeses de servir al ciutadà, d'amor a la ciutat, etc etc, ara resulta que fot el camp.

Afortunadament, com que he estat desconnectat, no en sé els detalls. M'he estalviat sentir tots els motius que "justifiquen" la decisió, però pel què sé o suposo, la Maite Arqué se'n va a un destí superior, assumeix una responsabilitat més gran, un càrrec que -tot i requerir un gran sacrifici com és deixar l'alcaldia- l'il.lusiona i l'omple de goig: vol ser senadora.

ZAP!
Fos a negre. Canvi d'escena. Sobre un fons negre, apareix de lluny un militant socialista badaloní amb una rosa (o és un lliri) a la mà. SO EN OFF: Un míting polític, una veu femenina crida, el públic aplaudeix. FADE OUT SO EN OFF. El militant està sol, mira a banda i banda. De cop i volta està despullat. Es tapa l'entrecuix amb la rosa. Envermelleix de galtes. Mig somriu. Parpalleja. Fí de l'escena.
ZAP!

No és que la cosa sigui nova, no: ho va fer en Maragall, en Clos, i tans d'altres. Però la política badalonina té denominació d'orígen, sempre té aquell no-sé-què que la fa tan especial. En aquest cas, el què resulta insultant és que tot fos tan refotudament previsible i evident. Dit d'una altra manera, "a plaça, tothom en nava ple". Tothom sabia que la Maite era un farol electoral, que plegaria i hi posarien en Jordi Serra, un personatge que dubto que conegui ni el 0,69% -per posar algun número- dels badalonins, però que deu acontentar les dues famílies socialistes locals. Però, òsti tu, almenys podrien haver dissimulat, esperat un parell d'anys, fingit una malaltia, jo què sé!!

En fí, no val la pena gastar-hi més tinta, ni que sigui virtual. Mireu els vídeos i feu-los córrer. Signeu el manifest de Badalona 2011, perquè vegin que no ens prenen el pèl.

Ah, per cert, el viatge a Xile, acollonant. Dóna per uns quants posts.

Holofonia

2007-10-04T00:23:00.000+02:00

Vilaweb ha publicat avui -ahir- aquesta notícia. No acabo d'entendre com funciona això de l'holofonia, i en què es diferencia tècnicament de l'stereo, però la veritat és que és molt divertit.

Poseu-vos uns auriculars (en un entorn silenciós, millor), i escolteu això.

Ja em direu el què.

Actualització (5/10)

El mestre Matas m'assabenta que els Bad Plus van gravar l'àlbum "Give" amb aquesta tecnologia (la veritat és que el disc sona brutal), i veig per internet que Pearl Jam també té un disc "Binaural". O sigui que la cosa no és d'ara...

Actualització (9/10)

Més sobre el tema a wikipedia:
http://en.wikipedia.org/wiki/Binaural_recording

Sobre l'onada gegantina de somnis

2007-07-26T01:42:00.001+02:00

Wayne crea, i aleshores

Danilo pilota
la nau especial
entre pluges de meteorits
i nebuloses

Danys col.laterals: primera baqueta

La xarxa dessota
-John-
acull i projecta els arlequins trapezistes
amb salts quàntics

Danys col.laterals: segona baqueta

Brian el dragó adormit
desperta amb l'olor
dels homes:
Té fam de Déus

Mitja baqueta al lateral, sense danys a lamentar

Sobre l'onada gegantina
de bellesa que xopa, que empapa, que fa mal, que cura
Sobre l'onada gegantina
de somnis
Wayne surfeja

Danys col.laterals: les ulleres

Martí Serra, 26 de juliol de 2007
Com collons descriure-ho en prosa?!

És avui!

2007-07-25T16:04:00.000+02:00

Moment de valoracions

2007-07-12T15:16:00.001+02:00

Ahir es va acabar el II Cicle de Jazz de Badalona. Ara toca fer valoracions i començar a pensar en l'any que ve. Sapigueu que ja hi ha idees i projectes a l'aire, i no són precisament poca cosa.

Jo avui estic eufòric, per l'èxit del Cicle, pels concerts acollonants que hem pogut veure; per l'ambient que s'ha creat entre els músics, el teatre, el conservatori i l'escola de música; per veure companys de tot el país que han vingut a Badalona; per haver pogut comprovar que amb bones idees i una bona gestió tot és possible.

Penso que el pròxim repte, a nivell d'oferta musical, és la música de cambra. Penso que cal una acció coordinada amb el Conservatori, l'Associació de Músics i les institucions per tal de crear una oferta musical de cambra potent, comptant amb els alumnes i professors del Conservatori i amb el magnífic planter de professionals de la ciutat. El Jazz ja el tenim lligat; falta la clàssica. Penseu que ja se'n fan, de coses, però no se sap: Només que aconseguíssim que els Concerts de Primavera del Conservatori fóssin la primavera musical de la ciutat, ja tindriem mig partit guanyat!

En fí, de moment descansem una mica i gaudim de l'èxit, i reconeguem i agraïm la feina de tothom qui hi ha col.laborat, i del públic que ha vingut als concerts.

Gràcies a tots!!!

Kurt

2007-07-12T14:24:00.000+02:00

La vida passa molt ràpid, i un a vegades té la sensació de lliscar glacera avall sense remei. Vull dir que tenim moltes coses al cap, moltes coses a mig fer i poc temps per fer-les; vull dir que no hi ha manera de frenar i van passant els mesos cagant llets; que donaries el què fos per un petit descans, perquè tot parés un moment, per sortir i tornar a entrar un cop recuperat del cansament.

I llavors arriba Kurt Rosenwinkel.

I el temps es para. Entres al teatre Zorrilla, seus a la butaca, i el temps ja no és temps, és tempo. Durant un parell d'hores la consciència s'altera, es difumina, es rendeix al so del quintet. I no em refereixo a algun espectador il.lustre que és capaç de clapar-se en un dels millors concerts que s'han vist últimament; em refereixo que músics i públic entrem en una altra dimensió, on les paraules, el llenguatge, el pensament, deixen lloc a l'essència divina, que no és res més que l'essència humana.

La música té aquest poder immens, almenys té aquest poder immens sobre mi. I davant d'això només sé fer dues coses: donar gràcies, i animar tothom a anar a veure música en directe.

L'home Mos, la sardana i l'alcaldessa

2007-07-09T16:20:00.000+02:00

La setmana passada els membres de la Big Band de Badalona ho vam passar molt bé. Francament bé. Espectacularment bé.

No tant sols per la música de Mossman i el ball de Mosswoman, sinó per l'ambient collonut que va haver-hi tota l'estona.

Era tan collonut l'ambient, que fins i tot l'alcaldessa Maite Arqué es va apuntar al sopar que vam fer després del concert al Zorrilla (podeu escoltar-ne fragments al reproductor de l'esquerra). Sí, sí, com ho sentiu, erem tots allà a la Sargantana, compartint una taula enorme plena d'embotits, formatges, amanides, humus, escalivades i altres especialitats niubonianes, i entre ampolla i ampolla de Marmellans era tanta la joia i l'alegria que vam acabar brindant amb el sector valencià de l'orquestra per La Fallera Major. Val a dir que l'Arqué es va marcar un punt amb els músics, sopant amb nosaltres per celebrar que la Big Band de Badalona està sonant com mai.

De la farra posterior als Genis (i ja sense la Maite, és clar) no penso comentar-ne res. Ni tan sols en Pastor tocant Paquito el xocolater... és igual, res, res.

Deixeu-me explicar que l'endemà vam anar a tocar al flamant auditori de Santa Coloma. Que Santa Coloma tingui un auditori acollonant no ens provoca gens d'enveja, ja que a nosaltres l'alcaldessa ens convida a sopar. Toma.

En David Sanabria va acomplir el seu desig, ensenyar-li al Mossman les virtuts del fiscorn, aquest bell instrument de la cobla. El trompetista es va marcar un torrent be-bopper amb el trasto que Déu n'hi do.

No satisfets amb això, després del concert va resultar que a la plaça de la Vila de Santa Coloma hi ballaven sardanes, i tots vam córrer a ensenyar-li al Mossman aquell aconteixement musical tan singular -per cert, just en el moment que la cobla interpretava una sardana del gran Jordi Paulí, ex-membre de la Big Band-.

Òstres, va ser curiós, i us diré per què. Doncs perquè normalment la sardana rep per totes bandes, pels músics "moderns" és l'anti-swing, i pels "clàssics" la cobla és una formació arcaica i desafinada. Sembla que hi ha un consens sobre el tema: la sardana no mola.

I, home, és veritat que l'estètica musical de la sardana és molt decimonònica i de difícil modernització (al lloro amb la sardana d'en Paulí! Brutal), però jo quan entro en una plaça i sento la cobla tocar, m'agrada. Què voleu que us digui. I la dansa en rotllana, constantment oberta a tothom, també ho trobo maco. El problema ve quan es vol treure la sardana i la cobla de context, o se la vol modernitzar artificialment, o quan se la converteix en Dansa Nacional i tot això. Cada música té el seu lloc i el seu context, però nois, quan hi ha Festa Major, o els diumenges al matí, a la Plaça o a la Rambla, la sardana és the fucking queen.

Dissabte a la nit, a Santa Coloma, feia la impressió que els músics catalans ens ho crèiem una mica, i li ensenyavem al ianqui una tradició musical peculiar i única al món. Va durar uns pocs minuts (fins que algú va fer algun comentari despectiu i automàticament ens hi vam apuntar tots), però va ser bonic.

Per cert, peculiar i únic al món també és el fet que la Big Band hagués d'acabar puntual el concert perquè un dels músics tenia "doblete" amb una orquestra de ball. Inaudit. Espero que si l'any que ve convidem un altre director -o directora- que ve de fora, no el fem anar amb presses perquè algú té un bolo de patxanga.

En fí, aquestes són les anècdotes que volia explicar, però més enllà d'això, la setmana passada va ser inoblidable pels músics de la Big Band, i em sembla que el públic que va venir a veure'ns ho va notar.

Tal com criden els balladors al final de la sardana: "Visca!"

Sonny, Sonny, Sonny!

2007-06-20T00:57:00.000+02:00

Com pot ser que aquest paio, de no gaire bon veure, amb aquestes ulleres i aquesta barbeta de cabrit, toqui dues notes i em posi catxondo?
És Sonny Rollins. Amb el nom ja està tot dit, però hi afegeixo una cosa: Músics genials n'hi ha uns quants, però que tinguin tendresa, força i sentit de l'humor al mateix temps, només hi ha Sonny Rollins.

Aquí el teniu quan tenia 29 anyets, en el millor moment de la seva carrera (amb els anys, el mestre Rollins ha anat incomprensiblement a pitjor, i desgraciadament ja fa molts anys que perpetra una música infumable). A més, toca a trio -amb contrabaix i bateria-, una formació mínima, austera, despullada, que m'encanta.

Connecteu uns bons auriculars a l'ordinador, i a passar-ho bé.

Discursos per justificar-se políticament

2007-06-19T19:39:00.000+02:00

Discursos per justificar-se políticament:

Els que apel.len a la responsabilitat (o a la irresponsabilitat). Són aquells segons els quals en determinades circumstàncies cal renunciar als ideals polítics i a la coherència ideològica per tal que el món no s'enfonsi. Després de rumiar-s'ho molt, els que apel.len a la responsabilitat consideren que el seu posicionament és vàlid perquè és responsable, amb la qual cosa els que discrepen amb ells es converteixen automàticament en irresponsables. I ja hem trobat el final del camí: poden haver-hi infinites ideologies diferents, però en termes de responsabilitat... ai, amics, o ets responsable, o ets irresponsable.
Els que apel.len al consens i al pacte. Això s'ha posat molt de moda, i les modes doncs se segueixen: Resulta que el súmum de la democràcia és el consens. La gent vol consens! El poble demana que els polítics pactin! In medium virtus! No us baralleu, pacteu! Cal demanar 100 per obtenir 50! Només cal seguir un raonament lògic per adonar-se que si el consens és positiu, la discrepància és negativa. Amb la qual cosa arribem a un altre final de camí: Qualsevol renúncia es justifica perquè s'ha arribat a un estadi superior: el consens. Només em pregunto per què no ho fan abans de les eleccions? És a dir, ens trobem els diferents candidats, arribem a un consens, i... ja no cal que fem eleccions! Anem tots junts com un sol poble!
Els que apel.len al servei a la ciutat. És claríssim: si ets al govern, serveixes a la ciutat. Si ets a l'oposició,... no serveixes tant. Ja tenim un altre argument incontestable.

Els que apel.len a les "coincidències programàtiques". Resulta que, al final, després de tantes discussions, els programes electorals s'assemblen com gotes d'aigua, les úniques diferències són lèxiques (alguns diuen "ciutadans i ciutadanes", els altres "catalans i catalanes", els altres "badalonins i badalonines", els altres "persones i persons" i els altres "españoles todos").

Els que apel.len a tot plegat. Els nostres entranyables polítics. Si llegim bé els punts anteriors, ens adonem que no hi ha alternativa possible. Que ténen raó. Que finalment hem arribat al Nirvana polític. El discurs definitiu, infal.lible,... inapel.lable:

"Benvolguts conciutadans, des de la nostra vocació de servei a la ciutat, i com a única alternativa veritablement responsable si no volem que la ciutat vagi a la deriva, ens hem reunit els partits i hem arribat a un pacte sòlid a partir de les coincidències programàtiques que tenim"

Qui estigui al marge d'aquest discurs, ai, amics, o és un irresponsable, radical i partidista, o medeix 2 metres i pega cops de puny.

Doncs jo dic: no senyor. A mi m'agrada la discrepància, m'agrada que tu que penses diferent tinguis l'oportunitat de governar, i si no ho fas bé, ho faré jo. M'agrada tenir diferents partits a qui votar. M'agrada que el partit que he votat es quedi a l'oposició fins que sigui majoritari. M'agrada que em considerin una persona intel.ligent, capaç de distingir entre adversaris polítics i enemics. I no m'agrada que per pensar diferent em diguin irresponsable o radical (no m'agrada que "radical" sigui radical!). No m'agrada que amb tant de pacte es desdibuixin les opcions polítiques, i que l'únic partit que és -de veritat- garantia de canvi, sigui l'extrema dreta del PP.

Després es pregunten per què no votem, o votem en blanc.

www.badalona2011.cat

La Ciutat de la Música, un somni fet realitat...

2007-05-02T19:46:00.000+02:00

... a Sabadell.

Què faríeu si us digués que aquesta imatge és la futura ciutat de la música de Badalona? Doncs faríeu: HaHaHaHaHaHaHa...! I diríeu: Com vols que a Badalona es faci una cosa així? I afegiríeu: Aquesta foto deu ser d'algun edifici de la NASA!

Doncs no, aquesta foto no és cap edifici futurista de Boston o Hong Kong, és una maqueta de la futura ciutat de la Música de Sabadell, un projecte que fa molt de temps que es porta amb serietat des de l'ajuntament d'aquella ciutat.

L'última notícia apareguda als mitjans, és aquesta, que una comissió de 12 experts (en música, és clar), supervisarà el projecte, per optimitzar-lo.

Pot ser que tot plegat sigui real, però vist des de Badalona sembla ciència-ficció.

Enllaç a la pàgina de la Ciutat de la Música de Sabadell.

Nous equipaments culturals a Badalona...

2007-03-23T00:07:00.000+01:00

... per a Santa Coloma!

Sí, sí, com ho sentiu. M'he fet un panxó de riure en llegir la notícia al Punt (22-3-07):

"La masia de Can Butinyà, una perla del patrimoni badaloní, serà reconvertida en una casa museu gràcies a l'impuls de l'Ajuntament de Santa Coloma, que ha tancat un acord amb Elisa Reverter, propietària de la finca" (aquí podeu llegir la notícia sencera)

Té collons que hagi de ser Santa Coloma la que rehabiliti aquesta masia. Les coses com siguin, cal agraïr a l'ajuntament de la ciutat veïna la seva solidaritat amb els badalonins preocupats per la cultura i el patrimoni.

Ara només falta que l'ajuntament de Mongat construeixi un auditori a can Fradera, el de Sant Fost de Campsentelles faci una biblioteca a Bufalà i el del Masnou construeixi una nova piscina municipal en territori badaloní.

Potser d'aquesta manera, gràcies als pobles i ciutats veïnes sortirem de la misèria política que ens ha tocat viure...

Zoltán Kodály

2007-03-22T12:58:00.001+01:00

Aquest senyor amb tants accents a les as, i que dóna nom a un quartet de corda, va dir:

"El bon músic ha de veure allò que escolta i escoltar allò que veu".

Ole.

Com es menja un txitxi la Mireia

2007-03-09T16:30:00.000+01:00

La Mireia és un personatge amb un bloc eròtico-polític (for adults only) que està fent furor en la blogosfera catalana. Sota aquest pseudònim s'hi amaga una professora d'institut, bisexual, independentista i sobretot -tal com es defineix ella mateixa- cotxina.

Ha penjat un post molt divertit titulat "Com em menjo un txitxi", que no té pèrdua. El tema té la seva controvèrsia, entre d'altres coses perquè la Mireia sosté que la fal.lació masculina no té cap misteri i en canvi el cunilingus és un art tant subtil com la música (cosa que ha despertat les ires d'alguns mascles, farts que la sexologia moderna ens tracti d'energúmens amb una sola "punteta" de sensibilitat...)

Tot plegat m'ha fet pensar en el bateria Al Foster, que diu que voler ensenyar algú a fer música és com voler ensenyar un home a "tractar una dona".

(Bé, si al final resulta que tot està tan relacionat, doncs au, a estudiar música per ser més bons amants, i a practicar el sexe per ser millors músics!)

Parlant de màgia...

2007-03-08T15:37:00.000+01:00

I Fall In Love Too Easily - Miles Davis Quintet

Sobre l'aprenentatge musical (I)

2007-03-05T15:33:00.000+01:00

Vaig tenir un alumne, en Toni, que sempre em preguntava: "Quan m'ensenyaràs el truco?"

Això que ell deia en broma, per a altres estudiants és una filosofia de vida (van a classe sense haver practicat esperant receptes màgiques) i a més errònia; perquè de truc, evidentment, no n'hi ha, sinó que hi ha un procés llarguíssim d'aprenentatge i de desenvolupament personal que no acaba mai. En música, darrere d'un truc sempre hi ha un altre truc; per mi Wayne Shorter i John Coltrane seran sempre un misteri, i encara diria més, no m'agrada que m'expliquin els trucs de màgia: m'agrada la màgia.

Sí que hi ha, però, dues premisses bàsiques de les quals cal partir:

1- La música requereix destresa i precisió manual, que s'adquireix exclusivament amb la pràctica diària. L'objectiu de tot instrumentista és el virtuosisme.

2- La música requereix intel.ligència musical, que és la capacitat de captar, comprendre i interrelacionar fenòmens i estructures musicals sonors, així com l'habilitat de respondre als estímuls musicals d'una manera creativa i adequada al context. L'objectiu de desenvolupar la intel.ligència musical és el geni.

Si ets un estudiant de música, sàpigues que cap d'aquestes dues coses te les ensenyarà un professor. El virtuosisme s'aconsegueix mitjançant la pràctica solitària de l'instrument, i la intel.ligència musical s'adquireix estant en contacte amb l'experiència musical sonora, com a espectador i com a "actor", vivint-la intensament (emocionalment) i sobretot gaudint-la. No és tant una qüestió quantitativa com qualitativa: no es tracta d'anar a veure molts concerts i sentir molts discos, sinó de gaudir de qualsevol experiència musical.

Un primer pas cap al virtuosisme és aprendre a tocar les notes de l'escala de do major amb l'instrument; un primer pas cap al geni és captar les possiblitats infinites de l'escala de do major, jugar amb ella, crear melodies a partir d'ella, emocionar-se amb les seves notes, expressar-se a través d'ella, reconèixer-la, recordar-la, recrear-la... i sobretot, gaudir-la.

El professor, en tot cas, podrà ensenyar-te una bona tècnica amb l'instrument, i podrà ajudar-te a captar els matisos de la música, però mai podrà fer que t'ho passis "teta" tocant una escala de do major. Això depèn només de tu.

(continuarà)

Giorgio està en forma

2007-03-01T00:29:00.000+01:00

Diuen que li van preguntar a Michael Brecker "Què se sent quan s'és el millor saxofonista del món?", i va contestar: "Això li hauràs de preguntar a George Garzone".

George Garzone va ser professor meu a Boston (em va ensenyar unes coses que practicaré quan sigui gran...), i també em va fotre uns bolos que tenia jo en un restaurant (què? com?) Doncs sí: Resulta que la pianista era la seva nòvia i els bolos a Nantucket, una illa súper-pija de MassaJoseps. Els del restaurant van estar lògicament encantats amb el canvi, i jo em vaig quedar tirat a Boston, entretenint-me amb dues pedres.

Anècdotes a part, aquest americà que se les dóna d'italià (a mi em deia Martiiiiiiiino) fa 30 anys que toca amb Bob Gulotti i John Lockwood (The Fringe), i aquest fet excepcional converteix aquest grup en un dels més interessants que servidor hagi sentit mai.

Ara feia temps que no sentia en Garzone, i m'han encantat aquests vídeos del YouTube. L'únic que em sap greu és que hagi abandonat el sindicat del metall (cada cop som menys!) i ara toqui amb una boquilla de pasta.

Apa, a passar-ho bé!

The Fringe Live 2006 Part I

The Fringe Live 2006 Part II

He fet una cosa molt lletja...

2007-02-23T18:22:00.000+01:00

Doncs sí: Una cosa molt lletjota. He anat al bloc del nostre regidor de Cultura, el senyor Josep Duran (josepduran.blogspot.com), i amb tota la mala intenció hi he buscat "posts" que parlin de la cultura a Badalona. No per res, sinó per veure si la "cultura badalonina" entra dins els interessos i aficions del regidor.

N'hi ha un.
I ja està.

Els altres posts parlen d'exposicions que ha anat a veure i com li han agradat (a Barcelona o a París, és clar, a Badalona poques en pot veure), cita poemes (endevineu d'on no són els autors), parla de política (nacional o estatal, no fós cas), també parla molt de llibres que llegeix (d'on deu treure tant de temps?), de viatges que fa, entre d'altres coses.

En fí, això no vol dir absolutament res... potser el senyor Duran té un altre bloc que jo no conec (aquest en concret porta el badaloní nom de "Estació de França") on s'esplaia elogiant els artistes badalonins i parla de l'ebullició cultural de la ciutat sota el seu mandat, en el què ha estat la flamant legislatura del Pla Estratègic (d'"estratègies" els militars n'usen moltes, i una de molt bona és l'estratègia de la distracció per confondre l'adversari). I ep, no té cap obligació de res, només faltaria. Però mira, què vols que et digui, tot plegat em sembla simptomàtic.

M'agrada la música. Jo també voto

2007-02-07T11:15:00.000+01:00

Ahir vaig anar al Jamboree a un dels 40 concerts-protesta organitzats per l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya. Aquesta associació està pressionant la Generalitat -amb el suport dels músics- perquè la nova llei de l'espectacle que s'està tramitant i que s'ha d'aprovar aquest any passi a considerar les sales de concerts com a equipaments culturals, se les ajudi i protegeixi (i no se les tanqui, com passa ara).

Déu vulgui que se'n surtin! ... perquè el panorama de sales i clubs ja no pot ser més desolador.

El manifest que es va llegir ahir és aquest.

Little Melonae

2007-02-02T11:06:00.001+01:00

El passat 2 de gener vam tocar amb en Rai Ferrer i en Xavi Maureta al Jamboree, a trio. Aquí teniu -en exclusiva mundial- un dels temes que vam tocar, "Little Melonae" de Jackie McLean:

Apa-li.

Orgànic

2007-02-02T00:46:00.000+01:00

Vinc del Jamboree, on les meves orelles s'han estarrufat de plaer en sentir l'Organic Trio d'en Jordi Matas. I no me'n vull anar al llit sense deixar constància que aquest home és un dels músics d'aquí (i d'allà) que més admiro, que està fet un monstru -ell i els altres dos- i recomanar-vos que si podeu aneu demà al Jamboree, que encara hi seran: Matas, Albert Sanz i David Xirgu.

Pels qui no el coneixeu, aneu a www.jordimatas.com (on, per cert, podreu escoltar-hi un servidor)

P.D.: He anat i tornat de la Plaça Reial en bicicleta (pel port de Bdn, Fòrum, Poblenou, etc). Són 40 minuts per trajecte. 100% recomanable.

... Xxxxxt!

2007-01-18T15:08:00.000+01:00

Ja fa algunes setmanes vaig anar a veure "Copying Beethoven". No és cap gran cosa, però em va fer reflexionar (això sí que és una gran cosa):

A la pel.lícula hi ha una escena -l'única que val la pena- que representa l'estrena de la Novena Simfonia. A part d'emocionar-me com una bleda vaig fixar-me amb els personatges que hi surten, amb la gent del públic, i la pregunta em va venir de cop: Com es deuria sentir aquesta gent? Vull dir la gent de l'època, gent que no vivia envoltada de música, sinó que aquesta era una cosa esporàdica i especial; gent que vivia sense música... i de cop i volta entrava en un teatre i escoltava una orquestra tocant Beethoven.

Uau.

Fins ben entrat el segle XX, la gent no tenia una relació qüotidiana amb la música. En canvi avui en dia vivim en un fil musical constant: Ens llevem amb el ràdio-despertador, sortim al carrer amb el reproductor mp3, pugem al tren amb fil musical, prenem el cafè en un bar amb fil musical, comprem en botigues amb fil musical, els cotxes passen pel nostre costat amb la música a tot drap, els telèfons tenen musiquetes enlloc de timbres, mirem la televisió (anuncis amb música, sèries i pel.lícules amb bandes sonores, documentals amb fons musical,...), i si sóm una mica melòmans, a sobre encara comprem discos i els escoltem en el nostre temps lliure.

I la pregunta és la següent: Per què coi hauríem d'anar a veure concerts?

Penseu que tot el què escoltem -conscient o inconscientment- és processat pels nostres martells, encluses i trompes d'Eustaqui i convertit en informació que el nostre cervell ha de processar. Penseu en tots els sons i sorolls de cada dia. Quin cansament! Quin treball incessant! Si l'Eustaqui aixequés el cap...!

Per què m'he de prendre la molèstia d'anar a un teatre a sentir Beethoven, i a més a més pagant, si el sento cada dia al tren? Per què he d'anar a sentir bossa-nova si la sento a cada ascensor?

Anant una mica més enllà, penso el següent: que la força d'un arquet posant-se sobre les cordes del violí, la força d'unes mans posant-se sobre les tecles del piano, o dels ulls d'un músic tancant-se just abans de tocar, la força de tot això ha perdut intensitat: Ja sabem que passarà; s'ha perdut el misteri, la màgia.

O sigui que un servidor no pot deixar de sentir una mica d'enveja pel públic que va anar a l'estrena de la Novena Simfonia, perquè segurament mai podré gaudir del mateix impacte.

Per viure la música, necessitem viure en silenci.

Xxxxxt...!

Ens passem als blocs?

2007-01-17T13:40:00.000+01:00

Salut, companys!

Finalment l'spam ha pogut amb el nostre malaurat fòrum. Descansi en pau.
Com que trobo a faltar aquelles converses esporàdiques sobre temes musicals o badalonins, se m'ha acudit que ens podríem tirar als blocs, cosa que té alguns inconvenients -respecte al fòrum, no és tan àgil- però també avantantges -com per exemple, penjar àudios i vídeos. Com a exemple, un botó:

(en homenatge a un dels més Grans, que ens ha deixat)

Doncs això, us animo a crear el vostre propi bloc i a penjar comentaris en el meu, i així tornem a xerrar una mica.

Ah, per cert, avui ens hem reunit amb el director del Teatre Zorrilla per posar fil a l'agulla del JazZorrilla 2007, que serà pels volts del mes de juny. Trempera!

Apa, a veure si us animeu.

Martí