El dia despés

Tinc ganes d'escriure sobre el bolo d'ahir, perquè sembla que d'aquesta manera no s'apaga tan ràpid l'estela que m'ha deixat.

Imagineu-vos que esteu enamorats bojament d'una dona -o d'un home-, i que porteu temps anant-li al darrere, convençuts que esteu fets l'un per l'altre, tot i que ella -o ell- s'hi resisteixi. Finalment, arriba un dia en que l'altre cedeix als vostres encants, i passeu una nit boja, intensa, inacabable, d'amor i passió. Després arriba l'endemà.

Un endemà de pau, d'alegria serena, d'euforia tranquil.la, de tot-està-al-seu-lloc.

Així és com em sento avui amb la música que vam tocar ahir al Jamboree.

Més d'un any d'investigar la improvisació amb el trio, d'escriure esbossos, de composar temes, de mirar de treure una música que sé que tinc a dins i que vaig descobrint a poc a poc, de creure que noves vies inexplorades són possibles. Molts mesos de feina i també de creure en un projecte, en una idea atractiva i estimulant, superant dificultats i moments de feblesa. Finalment, i gràcies a en Rai Ferrer, en Xavi Maureta i en Sergi Sirvent, ahir a dalt de l'escenari vam fer una música que s'assembla com dues gotes d'aigua a l'ideal que he tingut al cap tot aquest temps.

Ahir vam fer música, música de veritat, música que surt de dins i arriba endins. Una música que només és possible quan cada membre del grup aporta la seva essència musical al col.lectiu; quan individuu i grup són inseparables i no antagònics; quan el discurs del grup és un conjunt de discursos únics, personals, humans, però connectats entre si; quan l'emoció dels intèrprets és compartida pels espectadors, en un anar i venir imparable.

En dies així, sembla que tot és possible, i tens ganes de dir-ho al món. Tens ganes de dir "Ei, aquí tenim una música collonuda! Tenim una cosa a dir-vos". I tornes a arremangar-te, i a preguntar-te un cop més com ho faràs perquè et creguin, perquè et donin l'oportunitat de tocar, com ho faràs per poder oferir aquesta música quantes més vegades millor, a molts llocs, a molta gent.