Pamflet antipedagògic

Desafiant la llargada recomanable d'un post en un blog:

Avui, potser perquè estic covant un virus intestinal d'aquells tan molestos, m'ha vingut al cap l'assignatura de Pedagogia que vaig cursar fa uns mesos a l'ESMUC (veure post "Sensacions al tornar al cole").

No dubto que aquesta il.lustra disciplina (científica, com els agrada autodefinir-se) compta amb pensadors excel.lentíssims, persones abnegades al servei d'una millor educació i un millor futur per als nostres fills, però el meu escàs contacte amb aquest món només em permet emetre'n opinions més aviat negatives, que ben segur són fruit de la meva ingnorància i els meus prejudicis.

El cas és que un dels professors de l'esmentat curs, un dia, i en un atac de sinceritat, ens va explicar com li havia vingut la vocació pedagògica. Ens va explicar que ell de petit volia ser músic, però que va fracassar en els estudis. Això li va fer pensar que alguna cosa no anava bé... No que ell no tingués aptituds, o fos un mal estudiant, no... Va concloure que si ell havia fracassat, és que el sistema educatiu estava mal fet i s'havia de canviar.

Aquesta història personal, lluny de ser anecdòtica, conté l'essència del pensament pedagògic, de tota una manera d'entendre l'ensenyament que impregna fins a l'últim racó de la pedagia moderna. Aquesta manera de pensar sosté que si un alumne fracassa, és culpa del professor que no s'hi ha esforçat prou. Sempre es poden buscar noves tècniques, nous recursos, per tal de motivar l'alumne i evitar el fracàs escolar. Si aquest existeix, no té res a veure amb l'alumnat, sinó amb el fet que el professorat no és prou coneixedor de les solucions il.limitades que li ofereix l'assessorament pedagògic.

Des de la reforma educativa (LOGSE), els pedagogs han anat agafant més i més poder en el sistema educatiu d'aquest país. Fins al punt que les seves tesis han guanyat la partida: L'exigència educativa s'ha rebaixat per tal que cap estudiant se senti frustrat ni traumatitzat pel seu baix nivell (la venjança del professor que us deia s'ha consumat), i als alumnes més aplicats o talentosos, que els bombin. Recordem, per exemple, l'extrem grotesc al que es va arribar amb el "progressa adequadament" i el "necessita millorar". Quina estupidesa més solemne! Per una altra banda, la càrrega emocional que han de suportar els professors (recordem que tot el què vagi malament és culpa seva) ha portat a unes taxes de baixes per depressió espectaculars, i al desprestigi general del col.lectiu. Per què ens ha d'estranyar que un pare intenti agredir el professor d'institut que ha suspès el seu fill? Té tota la raó, és culpa seva! Fot-li llenya!

L'altre dia llegia un text actual sobre pedagogia i psicopedagogia als instituts, on es reclamava alguna cosa així com unes aules de suport psicopedagògic per als professionals psicopedagogs que assessoren als psicopedagogs que porten les aules de suport psicopedagògic als alumnes amb dificultats. Tot plegat, un entramat impossible de comprendre, una trenyina de pedagogs que es va estenent, una metàstasi dins el sistema educatiu que atrapa alumnes, professors i gestors.

Les administracions públiques fa temps que han cedit a les pressions pedagògiques, i una de les tràgiques conseqüències d'aquest fet és, per exemple, l'enrevessat sistema d'elaboració dels currículums acadèmics que s'exigeix. Quan ja havíem après allò de "conceptes, procediments i actituds", ara resulta que també hi ha "capacitats", "competències", etc. I encara més, "actituds procedimentals", "procediments actitudinals", "objectius competencials",... i tota la resta de combinacions intercanviables subjecte-adjectiu que us pugueu imaginar. Més enllà de les paraules -que segur que he citat malament- el què es desprèn de tot plegat, rascant una mica, és que cada cop més s'insisteix en infondre uns determinats valors en els alumnes, dotar-los de competències com a individuus en la societat, educar-los en la convivència i la democràcia, etc, etc, etc... Uns bons propòsits-xai que amagen un llop, una altra càrrega sobre les espatlles del professor: Ara resulta que hem de crear bons ciutadans, i si resulta que hi ha delinqüents i maltractadors, això també acabarà sent culpa dels professors de matemàtiques o llatí, que no han sabut fer bé la seva feina. "Déu meu senyor! Tingueu pietat! Jo només volia ensenyar-li a tocar la flauta travessera!!!", algú crida des d'una aula de música.

Tímidament, i sortosament, sembla que es va creant un corrent d'opinió contrari al despropòsit imperant. És el cas, per exemple, de Ricardo Moreno Castillo, un professor d'institut madrileny que va escriure el controvertit "Panfleto antipedagógico" (aquí en pdf), amb capítols tan herètics i provocadors com "Defensa de la memoria y los contenidos", "La mentira de la motivación", "La falacia de la igualdad", etc. A rel d'aquest escrit, el van titllar de retrògrada, fatxa, pro-ensenyament franquista,... de tot menys guapo, vaja.

Potser quan el fracàs escolar agafi xifres encara més alarmants, els nostres gestors polítics es replantejaran el poder que ténen psicòlegs i pedagogs en el sistema educatiu, i el retornaran als qui són els veritables professionals de l'educació, els mestres. És l'única manera que aquests recuperin l'autoestima i el prestigi que tant es mereixen. Quan la conselleria "d'educació" es torni a dir "d'ensenyament", serà el símptoma que tornem a estar en el bon camí, el del sentit comú, el d'ensenyar amb exigència (també) i aprendre amb esforç (també).

Abans d'acabar, deixeu-me tornar als nostres benvolguts professors del curs de pedagogia de l'ESMUC. La gota que va fer vessar el got, i que m'ha empès a escriure el meu pamflet particular, és que es van atrevir a suspendre un company. I no un company qualsevol (és cert que en el curs es va colar gent de currículum més que dubtós i que ara ostentarà el títol superior de música), sinó un dels màxims representants de l'ensenyament de la música moderna dels últims vint anys en aquest país, un professor i músic excel.lent. El motiu? Que al dossier que va entregar a final de curs no hi havia fet "cap reflexió" (sic). Les queixes i la indignació no van estovar l'actitud dels pedagogs, i el meu company va haver de fer els deures al setembre. Tanta prepotència, tant de menyspreu, tanta cara dura, mereix alguna mena de resposta. Aquesta ha estat la meva. I perdoneu les disculpes.