ESMUC blues

Aquestes setmanes estic cursant quatre assignatures a l'ESMUC. Em fan falta per obtenir el títol superior de música moderna, un títol que se'ns ha donat l'oportunitat d'obtenir als professionals amb més de deu anys d'experiència, que en el seu moment no vam poder fer-ho senzillament perquè la titulació no existia. El procés ha estat polèmic des del principi, i s'ha fet amb presses, poca informació, poc respecte per als professionals més reconeguts i experimentats, i ha estat sobretot un tràmit caríssim (més de cinc mil euros). Res de nou sota el sol català, doncs.

Després d'haver acreditat més de deu anys d'experiència (alguns companys n'han acreditat, segons els barems utilitzats per comptar-los, més de tres-cents cinquanta!!), vam haver de passar una sèrie de proves, depenent del currículum individual (jo, per sort, me les vaig estalviar), i seguidament, per si tot plegat no fos prou, ara ens obliguen a cursar quatre assignatures presencials (pedagogia, teoria de la interpretació, informàtica musical i -la perla- educació corporal) en un curs intensiu de tres mesos o un extensiu de sis. Una de les conyes de tot plegat és que la nostra nota final de carrera serà la mitja d'aquestes assignatures, ja que totes les altres se'ns han "validat"; és a dir, que se'ns avaluarà no pel nostre nivell com a músics, sinó per com fem rotacions de cintura i estirem els tríceps.

Vaig assistir a les primeres classes amb una sensació d'indignació difícil de contenir, veient com obligaven alguns dels millors músics del país a patir la humiliació de tornar a l'aula a aprendre les nocions bàsiques de la interpretació musical, o alguns reconeguts i experimentats directors d'escoles de música a aprendre què són els continguts, els procediments i les actituds. Mai hagués pensat que el menyspreu de l'administració cap als músics (sobretot "els modernillos") pogués arribar tan lluny.

A mesura que passen els dies, i després d'haver assistit a estira-i-arronses diversos entre els que ara fem d'alumnes i els que fan de professors, els meus ànims es van calmant, en part per conservar la salut mental, en part perquè penso que durarà poc i que no val la pena encaparrar-s'hi, i també perquè veig la quantitat de perfils diferents dels músics que compartim aula: Hi ha gent molt preparada... i gent que no tant, amb la qual cosa és molt difícil oferir un nivell de classes que satisfaci a tothom. I també perquè, al cap i a la fí, els que ens fan de professors ténen llibertat de càtedra: si volen reconèixer-nos com a companys i posar-nos-ho fàcil, ho faran, i si algú no entén la situació i ens vol fer suar la seva assignatura, pel motiu que sigui, doncs segurament a aquestes alçades del procés és difícil fer-hi alguna cosa, ja que està en el seu dret.

Així és com em sento avui. Anar domesticant la fera interior, amb aquell somriure i amb aquella alegria, que són dos dies. A veure si em dura.

PD: Per cert, és curiós com cada dia quan vaig a l'ESMUC em vénen al cap les cançons de "Perfectly Good Guitar" de John Hiatt, el disc que escoltava fa quinze anys quan anava a la universitat.

PPD: "Esmuc blues" és un disc d'Albert Bover.