El punyetero procés creatiu

Tenir una idea és relativament fàcil; qui més qui menys tothom en té alguna de tant en tant.

Tenir una bona idea ja és més difícil, però tot i així encara podríem afirmar que tothom n'ha tingut una algun cop.

Ara bé, tenir una bona idea i portar-la a terme, això passa ben poques vegades.

En moltes activitats humanes (política, tecnologia nuclear, medicina, arquitectura, seguretat militar,...) cal tenir ben presents les possibles conseqüències de les nostres idees (per exemple, si sóm el president dels EUA i tenim la brillant idea d'invadir l'Irac). Per això cal plantejar pros i contres, deixar madurar les idees, raonar-les, revisar-les, etc, abans de tirar endavant una iniciativa.

En el cas del procés creatiu artístic -musical, en el cas que ens ocupa-, hom arriba a la conclusió (i vet aquí la "tesi" d'aquest escrit) que com menys maregem la perdiu, millor (reconec que com a tesi la frase no és la més brillant de la història de la literatura, però ja hem dit que tenir una bona idea és difícil), i que, segons com, repensar massa les coses pot ser contraproduent.

Servidor de vostès acaba de passar per un punyetero procés creatiu: La preparació, enregistrament i producció artística d'un CD. La mare que em va parir. M'exclamo perquè, com a productor novell que sóc, m'he trobat immers en un no-parar de deliberacions artístiques, i tot just començo a recuperar-me de l'esforç: El repertori és l'adequat? El tipus de formació és el que vull? Vols dir que és bona idea gravar-ho en directe? Hem triat el bon micro? I les mescles, com les vull? I la reverb de la caixa de la bateria? I la presa, quina de les dues és la bona? ... Per no parlar del disseny gràfic: La pobra Elisenda (la il.lustradora/dissenyadora, beneïda sigui) ha hagut d'aguantar els meus dubtes, els meus canvis de criteri i les meves cavil.lacions sobre la correspondència discursiva entre el disseny gràfic i la música continguda al CD. Mare de Déu... Cada petit detall esdevé crucial, i el més fomut és que és així: tot, cada aspecte del procés, és important i cal cuidar-ho si es vol obtenir un resultat de qualitat.

El risc de perdre's en un laberint de dubtes és molt gran, i al final hom /don pot arribar a qüestionar-s'ho tot.

Enmig del punyetero procés em va venir al cap el meu amic Ventura, guionista d'un conegut programa de sàtira política d'una coneguda televisió pública d'un conegut país que té uns coneguts grans magatzems a una coneguda plaça de la seva capital. I em va venir al cap la següent reflexió: que difícil que deu ser el punyetero procés d'elaborar un gag d'humor a la televisió. Deu ser pràcticament impossible que aquell gag que se'ns ha acudit i hem escrit en un guió continui tenint gràcia després d'hores d'assaig, maquillatge, vestuari, proves de so, d'imatge, preses fallides,... Com és possible no caure en la temptació de pensar que aquella idea que ens semblava tan divertida al moment d'escriure-la ara ja no té cap gràcia? No li he preguntat al meu amic Ventura, però endevino que l'única opció és recordar que en aquell primer moment, en el moment d'escriure el gag, ens va fer riure. I no oblidar-ho.

En definitiva,cal recordar l'esperit i l'energia inicials, l'impuls creatiu, la "bona" idea que vam tenir, i no deixar que les inevitables dificultats que sorgeixen pel camí ens facin recular. La gent que acaba fent realitat els seus projectes creatius és gent que ha sabut mantenir viu l'estat mental i anímic que va tenir en el moment d'idear el projecte. No estic dient que no es puguin replantejar coses a mig camí, simplement que aquests canvis de direcció no poden "traïr" la nostra energia inicial, el nostre impuls creatiu. Recordem-ho: costen molt de tenir, les idees. Cuidem-les. Mimem-les. Elles només ens tenen a nosaltres, pobretes.

Al capdavall, no sóm ni tècnics nuclears ni presidents dels Estats Units, sinó només músics, i en la música, dos i dos no són quatre. El què és més important no és que el nostre producte sigui el millor del món (ai... l'ego, l'ego,...), sinó que sigui honest i coherent. És més: solament si sóm honestos i coherents, podrem arribar a fer un bon producte.

Arribats al final del camí, ens trobem amb aquell tòpic de "creure en un mateix", allò tant suat de la pròpia confiança i autoestima, que potser seguirant sent tòpics, però que per mi ara ténen un altre significat i una altra dimensió; i com tants altres tòpics, són veritats com temples.