dilluns 21 de setembre de 2009

Let's Get Lost

Mai no he estat un apassionat de les biografies, ni tan sols dels meus músics preferits. De John Coltrane m'interessa fins la última nota que va tocar, però saber que ja de ben petit despuntava amb el flabiol bla bla bla em deixa més aviat indiferent. Entenc, però, la curiositat que desperta la vida personal dels artistes: L'art, el gran art, ens commou de tal manera que quedem fascinats pels seus creadors, i aleshores busquem en la seva vida alguna pista que ens resolgui el misteri del geni. Volem saber-ho absolutament tot, d'aquella persona que ens ha fet vibrar, emocionar, tastar la felicitat.

Vinc de veure "Let's get lost", el colpidor documental sobre Chet Baker que va filmar Bruce Weber l'any 1987, pocs mesos abans que el trompetista morís al caure de la finestra d'un hotel d'Amsterdam. El film mostra el potentíssim atractiu de Baker, que fascinava, enamorava i atrapava qualsevol persona que estigués a prop seu, que seduïa el públic de tot el món amb la seva veu avellutada i la seva trompeta càlida, però que al mateix temps deixava darrere seu un rastre de destrucció desvastadora: Dones maltractades, fills abandonats, amics enganyats i robats per un trist xute... La cara fosca de Baker (el mr. Hyde, en paraules de Ruth Young, una de les seves ex) era la d'un ionqui faldiller, un personatge sense substància que afirma davant la càmera que el dia més feliç de la seva vida va ser... quan es va comprar el seu Alfa Romeo S. S. La banda sonora del film, la bellíssima, tendre, fràgil, commovedora música del genial trompetista, no fa més que accentuar el contrast amb la fosca realitat que l'envoltava. Impacta veure com els fills no el volen ni veure, les exdones n'expliquen rancorosament les misèries, i com en tota la pel.lícula no surt ni un sol company, ni un sol amic que surti en defensa seva; només la tropa d'amants i joves aduladors que l'acompanyen els últims i decadents temps. El què més m'ha impactat és pensar com es deuen sentir aquests fills, quan tot el món estima i adora el pare que els ha menystingut i abandonat. Que dur!...

"Let's get lost" m'ha fet pensar en la brillant comèdia de Woody Allen "Sweet and Lowdown" (Acordes y desacuerdos), on el protagonista és un genial guitarrista de jazz que disfruta disparant a les rates en abocadors. També m'ha recordat "La pianista" (Michael Haneke, 2001), magnífica -i duríssima- pel.lícula que retrata la vida psicòtica i turmentada d'una pianista que contrasta dramàticament amb el seu talent i sensibilitat per a la música. En tots els casos, l'abisme qualitatiu entre obra i autor és desconcertant. Em deixa perplex, em fascina, la convivència dins un mateix cervell del millor i el pitjor de la humanitat. La música de Chet Baker pot arribar ser tan rica, tant subtil, tan complexa en matisos i emocions, tan intensament humana, que sembla impossible que pugui sortir del patètic personatge del documental.

No sé del cert si la visió que Weber dóna de Chet Baker és gaire fidel al personatge real -potser es troba a faltar algun contrapunt en positiu- però en tot cas millor oblidar la persona i quedar-se amb la música, que això sí que no li treu ningú al nostre amic de les galtes xuclades.

Mai no he estat un apassionat de les biografies...

dissabte 20 de juny de 2009

Víctor Hugo

"La música expressa tot allò que no pot dir-se amb paraules i no pot quedar en el silenci."
(Víctor Hugo)

dimarts 7 de abril de 2009

Fils

Cada cop m'és més difícil tenir música de fons mentre faig altres coses. Música mentre llegeixo? Ui, descartat fa temps! O una cosa o l'altra. Música mentre escric? Difícil -a la llarga necessito el doble de temps, amb la qual cosa és millor primer escriure el què he d'escriure i després escoltar música tranquil.lament.

És curiós com ens permetem "abusos" amb la música (fil musical) que no ens permetríem amb altres coses. No fem pas feina amb una pel.lícula de fons, oi? (fil cinematogràfic, o fil film) Seria curiós entrar en una botiga de roba amb un grup d'actors interpretant Shakespeare de fons (fil teatral), o trobar-se que al tren ens llegeixen per megafonia una novel.la policíaca (fil literari). És clar, que ben mirat, encara podria ser prou divertit...

Per cert, si voleu treballar a gust, desconnecteu l'internet, que sinó acabareu escrivint posts en un bloc enlloc de fer feina. Ehem...

dijous 19 de març de 2009

Meet Catalan Jazz

Si quan ens hem de cagar en tot ho fem, quan l'administració fa bé les coses també ho hem de dir (i no parlo, evidentment, de l'animalada dels Mossos d'ahir...)

Avui he tocat amb el Giulia Valle Group al showcase "Meet Catalan Jazz", organitzat per l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) a l'Auditori, en el marc del Festival de Jazz de Terrassa.

Hi han assistit més de cinquanta programadors d'arreu d'Europa, convidats per l'ICIC, i hi hem actuat (entre avui i demà) uns quants grups de jazz del país. M'agrada. M'agrada que la Generalitat cada cop doni més suport als músics catalans, i m'agrada l'enfocament del conseller Tresserres de potenciar les indústries culturals, de crear marca, d'exportar els productes d'aquí cap a enfora. També m'agrada que la marca sigui "Catalan Jazz" i no una altra cosa, perquè és cert que el jazz que es fa aquí (normalment, a manera d'eufemisme, en diem "el jazz de Barcelona", no-fos-cas-que) té un segell propi, i compta amb un gran col.lectiu de gent que fa molt que treballa i fa molt bona música.

Sembla que les portes d'Europa mica en mica se'ns van obrint. I ha de ser així, perquè el Catalan Jazz té un nivell equiparable al de qualsevol altre lloc del continent. Els músics hi són, la música hi és, ara ens fa falta la indústria, l'oficina, el contacte amb els programadors,... -tot el què avui he entrevist a l'Auditori-, i estic segur que ben aviat se superaran els tòpics que els europeus tenen envers el Jazz que es fa per sota els Pirineus. 

Avui toca felicitar els organitzadors de l'event, i agraïr la feina dels mànagers, productors i gestors que ens fan costat i ens ajuden a portar la nostra música cada cop més lluny. Bravo! 

Ja hi haurà ocasions de tornar-nos a cagar en tot...

(Vídeo de la notícia a TV3)

dimecres 18 de març de 2009

Verdi al cine

Què voleu que us digui, gent? Visca les noves tecnologies! Fa uns dies feia bots entusiasmat amb Spotify, però és que avui la cosa també té tela:

Aquest vespre he vist al Cinesa Diagonal Mar la retransmissió en directe, en alta definició, amb el sistema de so de tota una sala de cine i amb subtítols, "La Traviata" de Verdi que estaven interpretant en aquells moments a Liège, Bèlgica. 

D'acord que la cultura no sempre passa per bons moments, però vist amb una mica de prespectiva, la facilitat amb que actualment podem accedir a unes experiències artístiques fins fa poc reservades a una minoria hauria de fer-nos sentir contents, esperançats, i sobretot privilegiats. A mi, personalment, els nous formats i les noves propostes que ofereixen les noves tecnologies no deixen de sorprendre'm; com més avança la cosa més bocabadat estic. Crec que cada cop més, gaudir de la cultura en totes les seves expressions depèn més de la nostra voluntat, i menys dels recursos econòmics que tinguem (ei, dic "cada cop més", eh?). I això és bo.

Per cert, avui ha estat la meva primera vegada a l'òpera -o el més semblant a anar a l'òpera que he fet mai, vaja-. Us he de confessar que hi anava amb mitja por, i més tractant-se de Verdi i les seves àries "tònica-dominant-dominant-tònica". Doncs la veritat és que m'ho he passat teta; he rigut, m'he emocionat, i -com a tot bon concert- també m'he emprenyat amb la senyora del costat que no parava de tossir i tirar-se els mocs amunt. 



dilluns 16 de març de 2009

Ahmad Jamal

El concert que hem viscut avui a la Jazz Cava ha estat especial. Sobre l'escenari, un home que fa més de cinquanta anys va influenciar profundament Miles Davis pel seu ús de les dinàmiques i els silencis, dos recursos musicals ben difícils de trobar als clubs de Manhattan en plena era Be-Bop. Jamal, diuen els entesos, va ser qui va mostrar a Miles el camí cap al Cool Jazz.



Aquella manera de tocar es va convertir en la seva manera de tocar. I Ahmad Jamal ha seguit fidel al seu estil tota la vida. Avui, a Terrassa, a més dels matisos pianístics, Jamal (de 79 anys) ens ha obsequiat amb una esplèndida lliçó de composició, arranjaments, direcció, interplay, saber fer, elegància i bon humor. Entenc perfectament l'admiració de Miles per aquest home.

En el següent vídeo, Jamal interpreta el seu tema més conegut, "Poinciana", en un concert de fa quatre anys amb Idris Muhammad.


dissabte 14 de març de 2009

After The Gig

Vinc de tocar amb tres musicassos a Calella (Rai Ferrer, Vicenç Solsona i Jo Krause). Estic mort de son, però abans d'anar al llit vull escriure la sensació que he tingut quan anava cap al cotxe després del bolo.

Avui ha estat un bon concert. M'ho he passat absolutament teta, en part perquè he pogut compartir escenari amb aquests monstres, i en part perquè aquestes últimes setmanes no he tingut gaires ocasions de poder fer de músic. Estic prou content de com he tocat, i la gent que ha vingut al concert ens ha agraït molt la bona estona que hem passat junts. Però noi, mai no hi ha manera de sentir-se satisfet del tot; quan acabo una actuació, sempre penso que he de millorar això, que allò altre se m'ha descontrolat, que si la tècnica, que si l'afinació, que si la postura, que si la respiració... Sempre hi ha d'haver aquest regustet amarg, per molt bé que hagi anat tot.

Sé que això és bo, que detectar els nostres punts febles ens estimula a seguir treballant i a millorar. La petita diferència d'avui -la sensació que volia escriure-, és que a més a més de saber-ho, ho he sentit de debò. I he estat conscient -i content- de sentir-ho.

Potser és que, amb el temps, un va acceptant carinyosament els companys de viatge de tot músic: l'inseparable ego, la sempre fidel inseguretat, l'entranyable dubte.

PD: "After The Gig" ("Després del bolo") és un tema de Jordi Matas

dimarts 10 de març de 2009

Embolica, que fa 2.0

Finalment, m'he fet del Facebook. Ja tinc email, web, bloc, myspace, i ara això. De fet, tinc tants dallonses que ja no sé on he d'escriure els meus comentaris personals, els meus missatges a amics, les meves reflexions sobre música o quin calendari actualitzar...

Per acabar-ho d'adobar, just quan m'he fet el perfil feisbuc m'adono que existeix Facebook Music, que és per artristes i tot això. Apa aneu a regar, home!

Me'n vaig a dormir. Em sembla que necessitaré alguns consells 2.0 del meu germà i de l'Oriol Lladó...

dissabte 7 de març de 2009

Discos recuperats amb Spotify

Gràcies a Spotify, estic reescoltant alguns discos:
(Els links obren el corresponent disc amb el programa Spotify, que heu de tenir instal.lat a l'ordinador)

Per cert, alguns d'aquests discos no els havia escoltat mai en format digital (només en vinil), i he flipat bastant amb la diferència! Ja no em poso en si sonen millor o pitjor; és que són diferents, és com veure una fotografia sobre paper o en una pantalla d'ordinador... Canvia la llum, canvien els colors.

dimecres 25 de febrer de 2009

El Sistema

José Antonio Abreu va poder ser músic.

Ell va tenir el suport i els mitjans per aconseguir-ho, i a l'home se li va ficar entre cella i cella que tots els nens del seu país, Veneçuela, també tinguéssin aquesta oportunitat. Fa trenta-cinc anys, va dirigir el primer assaig de la Jove Orquestra Simfònica de Veneçuela. Hi havia onze nens.

Avui, el Sistema Nacional d'Orquestres i Cors Infantils i Juvenils de Veneçuela compta amb més de 300.000 nens i adolescents (sí, sí, ho heu llegit bé), la majoria de classes marginals. L'aventura d'Abreu s'ha convertit en una autèntica revolució social i cultural de repercussió internacional. Una xarxa immensa de petites orquestres i cors, gestionades des de la proximitat i adaptades a cada comunitat concreta, està rescatant de la pobresa -material i, sobretot, espiritual- milers de nens, i de retruc, les seves famílies. Però és que, a més a més, està formant professionals de la música d'una altíssima qualitat, que a hores d'ara treballen en les principals orquestres del món. La mateixa Orquestra Juvenil de Veneçuela està considerada una de les millors.

El fenòmen ha sacsejat la concepció social i pedagògica de la música en molts països, i sens dubte posa en evidència les infinites possibilitats de millora en el sistema educatiu musical del nostre. Alguns hi han vist la salvació de la música clàssica, altres una bona eina de reinserció social, i d'altres van més enllà i hi veuen un missatge d'esperança i futur per a la humanitat en un moment de crisi global no solament econòmica.

Si teniu uns minuts, us recomano -emocionadament- el següent vídeo, on aquesta persona extraordinària explica el seu projecte, o més ben dit, la seva gesta èpica:



Per a més informació: