Mai no he estat un apassionat de les biografies, ni tan sols dels meus músics preferits. De John Coltrane m'interessa fins la última nota que va tocar, però saber que ja de ben petit despuntava amb el flabiol bla bla bla em deixa més aviat indiferent. Entenc, però, la curiositat que desperta la vida personal dels artistes: L'art, el gran art, ens commou de tal manera que quedem fascinats pels seus creadors, i aleshores busquem en la seva vida alguna pista que ens resolgui el misteri del geni. Volem saber-ho absolutament tot, d'aquella persona que ens ha fet vibrar, emocionar, tastar la felicitat.Vinc de veure "Let's get lost", el colpidor documental sobre Chet Baker que va filmar Bruce Weber l'any 1987, pocs mesos abans que el trompetista morís al caure de la finestra d'un hotel d'Amsterdam. El film mostra el potentíssim atractiu de Baker, que fascinava, enamorava i atrapava qualsevol persona que estigués a prop seu, que seduïa el públic de tot el món amb la seva veu avellutada i la seva trompeta càlida, però que al mateix temps deixava darrere seu un rastre de destrucció desvastadora: Dones maltractades, fills abandonats, amics enganyats i robats per un trist xute... La cara fosca de Baker (el mr. Hyde, en paraules de Ruth Young, una de les seves ex) era la d'un ionqui faldiller, un personatge sense substància que afirma davant la càmera que el dia més feliç de la seva vida va ser... quan es va comprar el seu Alfa Romeo S. S. La banda sonora del film, la bellíssima, tendre, fràgil, commovedora música del genial trompetista, no fa més que accentuar el contrast amb la fosca realitat que l'envoltava. Impacta veure com els fills no el volen ni veure, les exdones n'expliquen rancorosament les misèries, i com en tota la pel.lícula no surt ni un sol company, ni un sol amic que surti en defensa seva; només la tropa d'amants i joves aduladors que l'acompanyen els últims i decadents temps. El què més m'ha impactat és pensar com es deuen sentir aquests fills, quan tot el món estima i adora el pare que els ha menystingut i abandonat. Que dur!...
"Let's get lost" m'ha fet pensar en la brillant comèdia de Woody Allen "Sweet and Lowdown" (Acordes y desacuerdos), on el protagonista és un genial guitarrista de jazz que disfruta disparant a les rates en abocadors. També m'ha recordat "La pianista" (Michael Haneke, 2001), magnífica -i duríssima- pel.lícula que retrata la vida psicòtica i turmentada d'una pianista que contrasta dramàticament amb el seu talent i sensibilitat per a la música. En tots els casos, l'abisme qualitatiu entre obra i autor és desconcertant. Em deixa perplex, em fascina, la convivència dins un mateix cervell del millor i el pitjor de la humanitat. La música de Chet Baker pot arribar ser tan rica, tant subtil, tan complexa en matisos i emocions, tan intensament humana, que sembla impossible que pugui sortir del patètic personatge del documental.
No sé del cert si la visió que Weber dóna de Chet Baker és gaire fidel al personatge real -potser es troba a faltar algun contrapunt en positiu- però en tot cas millor oblidar la persona i quedar-se amb la música, que això sí que no li treu ningú al nostre amic de les galtes xuclades.
Mai no he estat un apassionat de les biografies...
