"Un concert es fa per als que estan a baix de l'escenari, no a dalt". Aquesta afirmació va sortir fa uns dies de la meva boca... just després que hi entréssin un parell de xupitos d'herbes mallorquines. Estavem immersos en un apassionant debat de sobretaula amb uns companys, que havia començat quan un dels comensals va acusar Herbie Hancock de "venut" i "pessetero" per tocar "Cantaloupe Island" en el bis d'un concert. Les postures, com acostuma a passar en aquests casos, es van anar polaritzant a mesura que corrien les herbetes, entre els que defensaven que un músic quan surt a l'escenari ha de fer la seva música i punt, sense concessions, i els que defensàvem que, a més a més, ha de tenir en compte que hi ha uns senyors allà que han pagat una entrada per veure'l.
El debat és interessant, i com en tots els temes polèmics, segurament pensem més flexiblement que no pas diem... Però sí que crec que els músics ens equivoquem quan creiem que amb la nostra música ja n'hi ha prou per fer un bon espectacle. Al cap i a la fí, un concert és això, un espectacle, un aconteixement en un espai i en un temps, on hi ha moltes persones involucrades; i en un art escènic tot compta: la il.luminació, l'escenografia, l'actitud escènica, els gestos, les paraules, les mirades, el vestuari, el calçat, el pentinat, ... Tot el què passa dalt d'un escenari, i també el què passa a baix (que diferent és un club ple de gent que un teatre buit...!) és part de l'acte comunicatiu de la música, i la condiciona. Negar-ho no ens fa ser millors músics, sinó pitjors comunicadors.
Al cap i a la fí, la música la fan els músics, però els concerts els fan els espectadors. O no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada