dilluns, 5 de març del 2007

Sobre l'aprenentatge musical (I)

2 comentaris:
 

Vaig tenir un alumne, en Toni, que sempre em preguntava: "Quan m'ensenyaràs el truco?"

Això que ell deia en broma, per a altres estudiants és una filosofia de vida (van a classe sense haver practicat esperant receptes màgiques) i a més errònia; perquè de truc, evidentment, no n'hi ha, sinó que hi ha un procés llarguíssim d'aprenentatge i de desenvolupament personal que no acaba mai. En música, darrere d'un truc sempre hi ha un altre truc; per mi Wayne Shorter i John Coltrane seran sempre un misteri, i encara diria més, no m'agrada que m'expliquin els trucs de màgia: m'agrada la màgia.

Sí que hi ha, però, dues premisses bàsiques de les quals cal partir:

1- La música requereix destresa i precisió manual, que s'adquireix exclusivament amb la pràctica diària. L'objectiu de tot instrumentista és el virtuosisme.

2- La música requereix intel.ligència musical, que és la capacitat de captar, comprendre i interrelacionar fenòmens i estructures musicals sonors, així com l'habilitat de respondre als estímuls musicals d'una manera creativa i adequada al context. L'objectiu de desenvolupar la intel.ligència musical és el geni.

Si ets un estudiant de música, sàpigues que cap d'aquestes dues coses te les ensenyarà un professor. El virtuosisme s'aconsegueix mitjançant la pràctica solitària de l'instrument, i la intel.ligència musical s'adquireix estant en contacte amb l'experiència musical sonora, com a espectador i com a "actor", vivint-la intensament (emocionalment) i sobretot gaudint-la. No és tant una qüestió quantitativa com qualitativa: no es tracta d'anar a veure molts concerts i sentir molts discos, sinó de gaudir de qualsevol experiència musical.

Un primer pas cap al virtuosisme és aprendre a tocar les notes de l'escala de do major amb l'instrument; un primer pas cap al geni és captar les possiblitats infinites de l'escala de do major, jugar amb ella, crear melodies a partir d'ella, emocionar-se amb les seves notes, expressar-se a través d'ella, reconèixer-la, recordar-la, recrear-la... i sobretot, gaudir-la.

El professor, en tot cas, podrà ensenyar-te una bona tècnica amb l'instrument, i podrà ajudar-te a captar els matisos de la música, però mai podrà fer que t'ho passis "teta" tocant una escala de do major. Això depèn només de tu.

(continuarà)



2 comentaris:

Unknown ha dit...

Ok, d'acord. Molt ben dit. Tot i què, jo faig servir altres paraules, i els detalls són uns altres, tens raó. Virtuosisme és per mi domini técnic de l'instrument, i intel-ligència musical és llenguatge musical (res a veure amb l'assigantura acadèmica del mateix nom). L'objectiu no és, però, el major domini técnic possible. Aquest és un important, però sempre secundari, objectiu, que es converteix en eina per el fet comunicatiu que és la música. Aquesta comunicació, és l'objectiu principal. Així com dius, hi ha també alumnes que diuen que volen estudiar, però no volen fer cap concert en públic (vergonya o nervis...). Aquests han perdut el punt de mira completament...
El llenguatge musical és tot allò que alguns professors - depriment - ens expliquen que s'hi neix amb o sense... és a dir, el llenguatge (amb una gran part completament intuitiu) és el que hi ha de comú entre el qui toca i el que escolta, i fa que - encara que sigui per uns segons - s'escolti alguna cosa que vé directe des de l'ànima del músic - sia una idea, o un sentiment -. La fenomenologia musical és una part d'aquest llenguatge.
L'instrument és vehicle, i també obstacle, d'aquesta comunicació-comunió. Ara sí, a major domini tècnic més vehicle i menys obstacle tenim. Al màxim d'aquest domini tenim el perill de deixar - a falta d'obstacles - la nostra abismal ànima, lliure, a vista de tothom. Aquesta és per mi la màgia de Trane, o de Miles, l'abisme que reuneix tots els sentiments possibles i ens fa caure fins a la seva ànima, completament nua. Per això de vegades ens fa fins i tot por - escoltant - ja que hi veiem reflexada la nostra propia vida. Per a aconseguir el "virtuosisme" s'ha de fer un pas endavant i deixar-nos veure tot... ja de vegades fa por...

Martí Serra ha dit...

El virtuosisme és l'objectiu de tot músic en tant que instrumentista, precisament perquè l'instrument deixi de ser un obstacle i passi a ser la nostra eina de comunicació. Molt sovint reneguem del virtuosisme com si es tractés d'escollir entre tècnica i musicalitat, però ¿què no pagaríem per -conservant la mateixa musicalitat- poder tocar el què sigui, de la dificultat que sigui, amb una precisió i un so impecables, i sense esforç?
Pel què fa al domini del llenguatge musical, això no deixa de ser dominar una eina, i saber com funciona l'eina no garanteix un bon treball. En altres paraules, dominar el llenguatge no té res a veure amb tenir bones idees (tot i que és imprescindible una cosa per a l'altra). Ens fa por parlar d'"intel.ligència musical" perquè és una cosa que només depèn de nosaltres mateixos i del nostre desenvolupament personal; en canvi el llenguatge s'aprèn de l'exterior. I "cuidado"! Que l'intel.ligència musical no té res a veure amb que el músic sigui més o menys intel.ligent a la vida real. Hi ha músics molt bons que són uns tanoques (veure "Acords i desacords" de Woddy Allen!), i gent molt intel.ligent que és incapaç de tocar, i no és gens rar trobar en la història grans músics que es mouen brillantment en la música i en canvi són uns freakies a la vida real. La intel.ligència musical té més a veure amb això que tu anomenes "intuició" i que pertany al món subconscient, que si és cert que té un component "genètic", és en gran part adquirida i adquirible. Miles i Trane no són el què són pel seu virtuosisme, sinó pel seu geni (Michael Camilo i Dave Weckl són dos virtuosos però -en absolut!- són genis)