Estic a mig veure el documental "Straight, No Chaser" dedicat a Thelonius Monk, que us recomano entusiàsticament.
La música de Monk, com diria aquell, ha deixat una profunda petjada en el Jazz, però és que veure'l tocar és fascinant.
Aquí en teniu una mostra. Creativitat, ritme, energia, bellesa, tendresa, força, violència, amor, humor, vida. Serveixi aquest vídeo com a homenatge... a Charlie Rouse, el pobre saxofonista que intenta sense èxit tocar alguna cosa més interessant que el pianista que l'acompanya (o que el boicoteja, no ho sé ben bé).
dimarts, 1 d’abril del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada