... Xxxxxt!

Ja fa algunes setmanes vaig anar a veure "Copying Beethoven". No és cap gran cosa, però em va fer reflexionar (això sí que és una gran cosa):

A la pel.lícula hi ha una escena -l'única que val la pena- que representa l'estrena de la Novena Simfonia. A part d'emocionar-me com una bleda vaig fixar-me amb els personatges que hi surten, amb la gent del públic, i la pregunta em va venir de cop: Com es deuria sentir aquesta gent? Vull dir la gent de l'època, gent que no vivia envoltada de música, sinó que aquesta era una cosa esporàdica i especial; gent que vivia sense música... i de cop i volta entrava en un teatre i escoltava una orquestra tocant Beethoven.

Uau.

Fins ben entrat el segle XX, la gent no tenia una relació qüotidiana amb la música. En canvi avui en dia vivim en un fil musical constant: Ens llevem amb el ràdio-despertador, sortim al carrer amb el reproductor mp3, pugem al tren amb fil musical, prenem el cafè en un bar amb fil musical, comprem en botigues amb fil musical, els cotxes passen pel nostre costat amb la música a tot drap, els telèfons tenen musiquetes enlloc de timbres, mirem la televisió (anuncis amb música, sèries i pel.lícules amb bandes sonores, documentals amb fons musical,...), i si sóm una mica melòmans, a sobre encara comprem discos i els escoltem en el nostre temps lliure.

I la pregunta és la següent: Per què coi hauríem d'anar a veure concerts?

Penseu que tot el què escoltem -conscient o inconscientment- és processat pels nostres martells, encluses i trompes d'Eustaqui i convertit en informació que el nostre cervell ha de processar. Penseu en tots els sons i sorolls de cada dia. Quin cansament! Quin treball incessant! Si l'Eustaqui aixequés el cap...!

Per què m'he de prendre la molèstia d'anar a un teatre a sentir Beethoven, i a més a més pagant, si el sento cada dia al tren? Per què he d'anar a sentir bossa-nova si la sento a cada ascensor?

Anant una mica més enllà, penso el següent: que la força d'un arquet posant-se sobre les cordes del violí, la força d'unes mans posant-se sobre les tecles del piano, o dels ulls d'un músic tancant-se just abans de tocar, la força de tot això ha perdut intensitat: Ja sabem que passarà; s'ha perdut el misteri, la màgia.

O sigui que un servidor no pot deixar de sentir una mica d'enveja pel públic que va anar a l'estrena de la Novena Simfonia, perquè segurament mai podré gaudir del mateix impacte.

Per viure la música, necessitem viure en silenci.

Xxxxxt...!