... per a Santa Coloma!

Sí, sí, com ho sentiu. M'he fet un panxó de riure en llegir la notícia al Punt (22-3-07):

"La masia de Can Butinyà, una perla del patrimoni badaloní, serà reconvertida en una casa museu gràcies a l'impuls de l'Ajuntament de Santa Coloma, que ha tancat un acord amb Elisa Reverter, propietària de la finca" (aquí podeu llegir la notícia sencera)

Té collons que hagi de ser Santa Coloma la que rehabiliti aquesta masia. Les coses com siguin, cal agraïr a l'ajuntament de la ciutat veïna la seva solidaritat amb els badalonins preocupats per la cultura i el patrimoni.

Ara només falta que l'ajuntament de Mongat construeixi un auditori a can Fradera, el de Sant Fost de Campsentelles faci una biblioteca a Bufalà i el del Masnou construeixi una nova piscina municipal en territori badaloní.

Potser d'aquesta manera, gràcies als pobles i ciutats veïnes sortirem de la misèria política que ens ha tocat viure...

Aquest senyor amb tants accents a les as, i que dóna nom a un quartet de corda, va dir:

"El bon músic ha de veure allò que escolta i escoltar allò que veu".

Ole.

La Mireia és un personatge amb un bloc eròtico-polític (for adults only) que està fent furor en la blogosfera catalana. Sota aquest pseudònim s'hi amaga una professora d'institut, bisexual, independentista i sobretot -tal com es defineix ella mateixa- cotxina.

Ha penjat un post molt divertit titulat "Com em menjo un txitxi", que no té pèrdua. El tema té la seva controvèrsia, entre d'altres coses perquè la Mireia sosté que la fal.lació masculina no té cap misteri i en canvi el cunilingus és un art tant subtil com la música (cosa que ha despertat les ires d'alguns mascles, farts que la sexologia moderna ens tracti d'energúmens amb una sola "punteta" de sensibilitat...)

Tot plegat m'ha fet pensar en el bateria Al Foster, que diu que voler ensenyar algú a fer música és com voler ensenyar un home a "tractar una dona".

(Bé, si al final resulta que tot està tan relacionat, doncs au, a estudiar música per ser més bons amants, i a practicar el sexe per ser millors músics!)

I Fall In Love Too Easily - Miles Davis Quintet

Vaig tenir un alumne, en Toni, que sempre em preguntava: "Quan m'ensenyaràs el truco?"

Això que ell deia en broma, per a altres estudiants és una filosofia de vida (van a classe sense haver practicat esperant receptes màgiques) i a més errònia; perquè de truc, evidentment, no n'hi ha, sinó que hi ha un procés llarguíssim d'aprenentatge i de desenvolupament personal que no acaba mai. En música, darrere d'un truc sempre hi ha un altre truc; per mi Wayne Shorter i John Coltrane seran sempre un misteri, i encara diria més, no m'agrada que m'expliquin els trucs de màgia: m'agrada la màgia.

Sí que hi ha, però, dues premisses bàsiques de les quals cal partir:

1- La música requereix destresa i precisió manual, que s'adquireix exclusivament amb la pràctica diària. L'objectiu de tot instrumentista és el virtuosisme.

2- La música requereix intel.ligència musical, que és la capacitat de captar, comprendre i interrelacionar fenòmens i estructures musicals sonors, així com l'habilitat de respondre als estímuls musicals d'una manera creativa i adequada al context. L'objectiu de desenvolupar la intel.ligència musical és el geni.

Si ets un estudiant de música, sàpigues que cap d'aquestes dues coses te les ensenyarà un professor. El virtuosisme s'aconsegueix mitjançant la pràctica solitària de l'instrument, i la intel.ligència musical s'adquireix estant en contacte amb l'experiència musical sonora, com a espectador i com a "actor", vivint-la intensament (emocionalment) i sobretot gaudint-la. No és tant una qüestió quantitativa com qualitativa: no es tracta d'anar a veure molts concerts i sentir molts discos, sinó de gaudir de qualsevol experiència musical.

Un primer pas cap al virtuosisme és aprendre a tocar les notes de l'escala de do major amb l'instrument; un primer pas cap al geni és captar les possiblitats infinites de l'escala de do major, jugar amb ella, crear melodies a partir d'ella, emocionar-se amb les seves notes, expressar-se a través d'ella, reconèixer-la, recordar-la, recrear-la... i sobretot, gaudir-la.

El professor, en tot cas, podrà ensenyar-te una bona tècnica amb l'instrument, i podrà ajudar-te a captar els matisos de la música, però mai podrà fer que t'ho passis "teta" tocant una escala de do major. Això depèn només de tu.

(continuarà)

Diuen que li van preguntar a Michael Brecker "Què se sent quan s'és el millor saxofonista del món?", i va contestar: "Això li hauràs de preguntar a George Garzone".

George Garzone va ser professor meu a Boston (em va ensenyar unes coses que practicaré quan sigui gran...), i també em va fotre uns bolos que tenia jo en un restaurant (què? com?) Doncs sí: Resulta que la pianista era la seva nòvia i els bolos a Nantucket, una illa súper-pija de MassaJoseps. Els del restaurant van estar lògicament encantats amb el canvi, i jo em vaig quedar tirat a Boston, entretenint-me amb dues pedres.

Anècdotes a part, aquest americà que se les dóna d'italià (a mi em deia Martiiiiiiiino) fa 30 anys que toca amb Bob Gulotti i John Lockwood (The Fringe), i aquest fet excepcional converteix aquest grup en un dels més interessants que servidor hagi sentit mai.

Ara feia temps que no sentia en Garzone, i m'han encantat aquests vídeos del YouTube. L'únic que em sap greu és que hagi abandonat el sindicat del metall (cada cop som menys!) i ara toqui amb una boquilla de pasta.

Apa, a passar-ho bé!

The Fringe Live 2006 Part I


The Fringe Live 2006 Part II