Mahler i Steiner

La Maria ho ha definit millor: "No he sabut per què, però la pell se m'ha anat posant de gallina i les llàgrimes m'han pujat als ulls".

Jo simplement, un cop ha acabat el concert, havia reconegut mig avergonyit que havia plorat com una bledeta. De fet, avui la música m'ha colpit, m'ha arribat molt a dins. L'experiència ha estat intensa, transformadora, vital.

A l'arribar a casa, m'he rellegit un dels paràgrafs que George Steiner dedica a la música en el seu llibre "Errata" (Ed. Proa, 1999):

(...) La música pot envaïr i dominar la psique humana amb una força penetradora només comparable, potser, a la dels narcòtics o els trànsits explicats pels xamans, els sants i els extàtics. La música pot fer embogir i pot ajudar a curar la ment trastornada. Pot ser l'"aliment de l'amor", i pot desencadenar també els festins de l'odi.

Bueno, em tranquil.litzo: jo només he plorat una miqueta.

Diuen que la novena simfonia de Mahler (la responsable del llagrimón) és un rèquiem, que parla de la mort, etc... Jo més aviat crec que, com tota la gran música, no "parla" de res, però en canvi "diu" moltes coses. Tantes, que qualsevol intent de traduïr-la o interpretar-la amb paraules o imatges (jo mai vaig veure per enlloc els prats i boscos que la meva professora de música d'EGB s'entestava a dir que Vivaldi evocava) es queda infinitament curt . Altre cop Steiner:

Tres àmbits, el de la naturalesa i nominació de Déu, el de l'alta matemàtica i el de la música (fins a quin punt estan interrelacionats?) estableixen les condicions límit del llenguatge.

Vaja, que Bach, Beethoven, Coltrane, Shorter, s'acosten molt més a l'experiència divina que la Bíblia. No hi esteu d'acord? Deu ser precisament perquè la música funciona fora de la lògica del llenguatge, i per tant del pensament, de l'essència de l'ésser humà. Va més enllà. No es mou en termes de "bé i mal" o "veritat i falsedat": "Amb lús de la inversió, el contrapunt, la simultaneïtat polifònica, la música pot acollir contradiccions, inversions de temporalitat, la coexistència dinàmica dintre d'un mateix moviment conjunt de disposicions i pulsacions del sentiment totalment diferents, fins i tot que es neguen mútuament" (op. cit.).

Steiner és un pirrat per la música, i a més és un pensador dels de veritat. Per això li faré cas quan diu que "quasi tot el que diuen sobre les composicions musicals els crítics, els poetes o escriptors de ficció, els oients normals i els amants de la música és verborrea (en el sentit pragmàtic, fins i tot neutral, de la paraula)". O sigui que acabo el meu infructuós intent de descriure què m'ha passat avui a l'Auditori recomanant-vos efusivament que escolteu (sense tos del públic molt millor) la novena de Mahler i trempeu com a bojos.

Per cert, l'OBC avui estava més plena de cares conegudes que mai: la Mireia Farrés (com sempre), en Marc Galobardes (badaloní, nou fitxatxe OBC), en J. A. Pich i la Maria Juan (aquests dos últims socis de l'AMPB). L'orquestra, dirigida magistralment per Eiji Oue, ha sonat com mai.

Au, bona nit.