La setmana passada una periodista de Televisió de Badalona em demanava, en una entrevista, que fes "una crida" a la gent perquè vagi als concerts del JazZorrilla.
Li vaig contestar el què penso: que no sé massa bé si això de les "crides" funciona gaire. No sé fins a quin punt es pot convèncer algú perquè surti de casa al vespre i vagi fins al teatre a sentir Jazz. Penso honestament que a l'aficionat del Jazz no cal convèncer-lo de res, i a qui no li agrada aquest estil de música tampoc crec que res del què jo li pugui dir el faci canviar d'idea.
El què sí que em sembla estimulant és l'enveja. I aquesta és la llaga on vull posar el dit: els dos concerts que fins ara he vist del Cicle de Jazz (Bover-Fumero i, ahir, el trio CMS) han estat esplèndids. Un concert esplèndid és aquell que transforma una nit qualsevol en una nit especial; que t'abdueix de la rutina setmanal cap a un lloc on el tempo substitueix el pas del temps, i et redescobreixes a tu mateix, el teu present, el teu passat, els teus sentiments, la memòria, les emocions,... (la pròpia essència, potser?) a través de la música que fabriquen davant dels teus ulls -i les teves orelles- les persones que són dalt l'escenari.
No sempre és així. D'acord. Hi ha concerts de Jazz que són un conyasso. Com també n'hi ha de Blues, de Rock, de música clàssica... Però com us deia: De moment, al JazZorrilla, porto una bona ratxa: 2 de 2.
