He trobat penjat a la web de l'Associació de Cineastes de les Illes Balears el filmet documental "El anónimo Caronte", una delícia de pel.lícula que vaig veure a la passada edició del festival Filmets de Badalona.

El film és de Toni Bestard, dura 16 minuts, i ha guanyat diversos premis i una nominació als Goya.

La web de l'ACIB permet embedejar el vídeo, o sigui que aquí el teniu:

El Anónimo Caronte
by acib

Les coses avui es van posant al seu lloc, però ahir, el tal Nach, un raper valencià, denunciava que el tema musical de la campanya "Sólo con condón" del govern espanyol era un plagi del seu tema "Efectos vocales".

D'acord que la música és un art subjectiu, efímer, interpretable, intangible,... i que qualsevol paio amb una guitarra i unes cordes vocals té el mateix dret (el té?) a dir-se músic que Johann Sebastian Bach. Però fins a quin extrem durem la nostra -per dir-ho d'alguna manera- generositat conceptual? Un menda-lerenda fa un joc lingüístic més vell que el 'nar a peu i ho recita sobre una base hip-hop... i això es converteix en una obra musical digna de ser protegida per l'SGAE??

Sembla que el mànager de l'"artihta" li ha aconsellat avui que canviï el discurs, que la publicitat gratis ja està feta i que ara toca retirada, però l'agència BAP & Conde, responsable de la campanya governamental, està decidida a emprendre accions legals contra Nach (la resposta ha estat impecable, i entre altres coses recorden al nano que "els drets d'autor no atorguen el monopoli sobre idees creatives com els lipogrames monovocàlics, per tal com la seva utilització ja era present en textos clàssics i en obres com la del poeta Miguel Hernández"). Espero que se'n surtin, ni que sigui perquè probablement els 20 segons que dura l'anunci de BAP & Conde tinguin més valor artístic (em sembla una bona campanya) que tota la discografia de l'aprofitat de la gorreta i la cara de mala llet.

Notícies a lavanguardia.es:

• Raper denuncia a Sanidad
• Els publicistes contraataquen
  

Amb el que entenem que és la primera escena de la pantomima "Badalona, capital catalana de la cultura" aquest any finalitzarà amb el tancament del cine Picarol.

El divendres 19 de desembre a dos quarts de vuit de la tarda (les 1930h pels despistats) a la plaça de darrere l'Hospital de Badalona, ens trobarem per anar a enganxar les esqueles pertinents a:

Cines Victòria
Cinema Principal
Cine Nou
Cine Verbena

I per fi, el cine Picarol.

A partir del proper any, si voleu veure cine caldrà que sortiu del municipi, a no ser que us conformeu amb el darrer blockbuster projectat en aquella mena d'edifici lleig de color carbassa.

BTW, la darrera vegada que vaig consultar la cartellera tampoc no en passaven cap en català. No m'estranya que calgui comprar esdeveniments de pa sucat amb oli, perquè aquesta ciutat està tan a prop d'esdevenir una autèntica capital cultural com Scary Movie està a prop de Forbidden Planet)

Jo no podré anar-hi, estaré de bolo a Terrassa, però els organitzadors d'aquest funeral (The Crypts) tenen el meu suport, i el meu condol més sentit. En aquests moments d'aflicció i recolliment, em vénen al cap les paraules del regidor Vives, quan fa un any assegurava que en el tema urbanístico-picarolesc no es perdria cap equipament cultural, sinó que en guanyariem.

• Enllaç a la notícia de Vilaweb

Aquest cap de setmana passat vaig estar a Madrid, convidat a participar en l'enregistrament en directe del CD-DVD "10", d'Eliseo Parra, per celebrar els deu anys de l'aparició del disc "Tribus hispanas".

Pels que no el conegueu, l'Eliseo és una de les persones que més ha fet per la música tradicional espanyola. I no parlo només del treball de recerca que el va portar als poblets més recòndits de Castella per enregistrar àvies cantant i tocant la paella, sinó del fet que ha sabut fer-se-la seva, adaptar-la i modernitzar-la amb un nivell de qualitat i talent molt per sobre del què la música folky ens té acostumats.

L'Eliseo reivindica unes músiques autèntiques, que han passat de generació en generació durant dècades i segles, i que mica en mica sembla que es vagin apagant. Gràcies a la seva feina, moltes d'aquestes músiques sobreviuran... I això no és poca cosa! Perquè resulta que la riquesa musical espanyola és molt més àmplia que el flamenc i les sevillanes.

A més de fer-nos descobrir noves -velles!- músiques i nous -antics!- instruments, l'Eliseo transmet una idea d'Espanya que fins i tot a mi m'agrada (!), una Espanya ideal formada per un conjunt de pobles, tradicions i idiomes, que es tracten de tu a tu i s'enriqueixen mútuament. En els seus concerts canta en castellà, català, gallec i euskera, i sent els quatre idiomes com a propis, perquè formen part d'Espanya i ell se sent orgullosament espanyol, però de tot el què actualment engloba Espanya, i no només d'una part. Llàstima que aquesta idea sigui una utopia, perquè sinó m'hi apuntava!

En fí, deixem la política per un altre dia, que ara toca sentir l'Eliseo: Us enganxo el vídeo d'un concert del 2007 a Tolosa, en el qual m'hi podeu veure tocant al costat de Xavi Lozano, Aleix Tobias, Guillem Aguilar, Pablo Martín, José Parra, Dani Espasa, i el mateix Eliseo Parra, cantant i tocant el "pandero cuadrado". Per cert, la història d'aquest concert és divertida: Jo tocava aquella mateixa nit al mateix festival amb en Llibert; a la tarda no tenia res a fer i em vaig apuntar amb tot el morro a tocar amb en Parra... Havien de ser un parell de temes, però com sempre, em vaig deixar contagiar per l'alegria d'aquella música i em vaig quedar tot el concert dalt l'escenari.

"Crec fermament que és del tot impossible parlar de la música". A partir d'aquesta afirmació, que comparteixo, Daniel Barenboim comença "El so de la vida" (Edicions 62), el llibre que acaba de deixar-me el meu pare, lector apassionat i insaciable. Un assaig sobre la relació entre música i vida, sobre el -potencial- poder transformador de la música sobre l'individu i la societat.

Tot just vaig pels primers capítols, i cada dos paràgrafs m'entren unes ganes boges d'explicar en aquest blog el què acabo de llegir. Al final m'he decidit a transcriure un fragment que em sembla molt interessant, provocador... i, segurament, idealista com el seu autor:

L'educació de l'oïda és potser molt més important del que ens podem imaginar, no tant sols per al desenvolupament de cada individu, sinó per al funcionament de la societat, i, per tant, també dels governs. El talent i la comprensió musical, així com també la intel.ligència auditiva, són àrees que estan molt allunyades de la resta de la vida humana, relegades o bé a una funció d'entreteniment o bé als reialmes esotèrics d'un art elitista. La capacitat per sentir diverses veus en una de sola, comprenent les afirmacions de cadascuna d'elles; la capacitat per recordar un tema que ja ha fet la seva entrada després d'un llarg procés de transformació i que torna a aparèixer de sobte sota una llum del tot diferent [aquí l'autor es refereix a la forma sonata]; l'habilitat auditiva per reconèixer les variacions geomètriques del tema d'una fuga, són totes qualitats que realcen la comprensió. Potser l'efecte acumulatiu d'aquestes habilitats podria formar éssers humans més aptes per escoltar i comprendre diversos punts de vista alhora, més capaços de jutjar el seu propi lloc en la societat i en la història, amb més capacitat per percebre els punts en comú entre les persones, i no pas les diferències.

Jo també crec, com Barenboim, que l'educació de l'oïda, l'experiència musical "instruïda" i profunda, pot fer-nos millors persones, i per extensió, millors societats. Almenys és la percepció que jo tinc de la meva pròpia relació amb la música: m'ensenya valors, m'ajuda a entendre l'home, les relacions humanes, la vida.

Però, tal com diu el mateix autor en un altre punt, "malauradament, l'ésser humà té una tendència a dotar els objectes d'una autoritat moral, per tal de no assumir ell mateix la responsabilitat. Un ganivet és un instrument amb el qual podem cometre un crim -i, per tant, un instrument immoral-, ¿o bé és un instrument amb el qual podem tallar el pa i alimentar un altre ésser humà -i, per tant, un instrument de la generositat humana? Serà l'ús que en faci l'ésser humà el que en determinarà les qualitats morals".

... Segueixo llegint.

L'ajuntament de Barcelona ja fa anys que actua directament i expressament contra els locals amb música en directe. Pipa Club, London, Foro, La Paloma,...

Un altre front obert són els músics de carrer. Avui llegeixo que una nova ordenança limita encara més l'activitat d'aquestes persones, i per exemple, els prohibeix vendre els seus propis CDs (?!). L'ordenança encara va més lluny, i els obliga a tocar gèneres "melòdics i suaus" i fins i tot un "repertori variat". També prohibeix en determinades zones instruments que per les seves pròpies característiques "poden ocasionar molèsties" (sic): trompetes, percussions de pell i plats de metall. Tot plegat, amb un afany regulador digne de les més nostrades dictadures.

Entre una cosa i l'altra, a la ciutadania ens ha quedat molt clar que la música, per l'ajuntament barceloní, és nociva. És un acte delictiu que "per les seves pròpies característiques pot ocasionar molèsties". Potser que la prohibim del tot, no? Però tota, eh! S'han acabat els liceus, els palaus i els auditoris. Regulem, regulem, prohibim, prohibim, que així sembla que fem alguna cosa. Quina mala llet!

Jo sóc un pobre ma, me, mi, mo, músic de carrer,

que sempre que jo pac, pec, pic, poc, puc toco el que sé.

D' un lloc a l' altre bas, bes, bis, bos, busco algun diner.

Si em feu callar, jo ma, me, mi, mo, mu, jo moriré.