L'altre dia, al Zorrilla, vaig ser conscient dels anys que han passat des que la "generació Xampola" vam començar a descobrir la música junts -a cavall entre l'EMB i Tiana-, i de com hem crescut musicalment. Al mateix ritme que les panxes, les arrugues i les canes, ha anat augmentant la solidesa i la maduresa musical de tots plegats. Divendres passat, sobre l'escenari hi havia el mateix esperit de fa vint anys, de búsqueda, d'exigència, d'entrega, de comunicació, de comunió, de sentit de l'espectacle, de professionalitat, d'amateurisme... Però la solidesa (aquesta és la paraula!), la qualitat -almenys com jo ho vaig percebre- va ser molt impressionant.Tiana és música i és circ, i potser per això és l'únic lloc del món que conec on la música es treballa amb la disciplina del malabarista, es filtra per la mirada de nen del pallasso, i s'ofereix al públic amb l'entrega del trapezista, fent una reverència i traient-se respectuosament el barret de copa. A Boston em van ensenyar moltes coses, però sens dubte on més he après és a Tiana.
Fa tres dies que penso en això. En com hem crescut, i en la sort que tinc d'haver pogut compartir tota la meva vida musical amb uns músics tan extraordinaris.
Avui tinc una intensa sensació de nostàlgia, però també de joia pel convenciment que seguiré tocant amb aquesta gent durant molts anys. Visca!
PD: Sobre la Sílvia Pérez Cruz ja s'ha escrit molt i encara s'escriurà molt més. Jo només tinc una pregunta... ¿Sabeu fins quan dura l'embruix d'una sirena?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada