Quan anava a la universitat, vaig estudiar una mica d'història de l'economia. No va servir perquè aprengués res de números (segueixo sent un negat que amb prou feines sap dividir), però sí que vaig entendre que la història de l'economia és la història de l'organització humana. Economia, política i societat van lligades, i quan patim una crisi econòmica, la política i la societat no en queden al marge.Les causes de la crisi econòmica no es troben només en l'economia (els diners no corren sols, vaja, al darrere hi ha decisions humanes). L'aposta per la construcció i la compra d'habitatges que ha desembocat en la bombolla immobiliària va ser una ferma aposta política dels successius governs espanyols; la demanda de mà d'obra barata i poc qualificada (immigració) va anar estretament lligada a aquesta política. Mentre el totxo avançava, no feia falta invertir en recerca, noves tecnologies, etc... i ara som on som, incapaços d'aixecar el cap. Socialment, psicològicament, la febre del totxo ens va afectar a tots, des del president Rodríguez (Zapatero, per part de mare), que afirmava que Espanya estava a la "Champions League" econòmica, fins a la gent del carrer -recordo que tothom em mirava com un "bitxo raro" per voler seguir en un pis de lloguer-, que tot vivint la il.lusió d'un creixement il.limitat, deixava feines per viure temporades de l'atur, o s'endeutava fins al coll per tenir un dúplex i un Audi.
No sóc cap expert en el tema -jo sóc un pobre ma, me, mi, mo, músic-, i segurament se m'escapen les raons profundes de la crisi mundial, com ara el preu del coure a la mina de Chuquicamata a Xile (per dir alguna cosa...) però com a ciutadà sí que tinc clara una cosa: Així com la crisi que vivim té causes econòmiques, però també polítiques, socials, i fins i tot psicològiques (una altra cosa que vaig aprendre a l'Autònoma, el lligam entre economia i psicologia -ai, els "mercats" intranquils...!-), també crec que el nostre futur col.lectiu vindrà determinat per factors econòmics, polítics, socials i psicològics. Les solucions, com la crisi, seran també ideològiques. És a les nostres mans decidir a partir de quins valors socials, polítics i fins i tot morals ens refem de la crisi.
Un exemple? L'espanyolisme proposa sortir de la crisi amb més espanyolisme -desmantellant els poders autonòmics-. Un altre exemple? L'ultradretà García (per part de mare, Albiol) proposa expulsar immigrants a cops de porra, i viure tots en harmonia catòlica i en castellà. Ho dic ràpidament i pel broc gros (perdoneu, ni expert, ni escriptor), però no per això el què dic és menys cert. Vivim un moment de grans canvis, i algú els està decidint. Què fem? Ens quedem mirant els toros des de la barrera? Seguim dient que tots els polítics són iguals? Seguim passant de la política? ¿Passant de què, si política, societat, economia, benestar... van lligades? Passem de nosaltres mateixos?
Jo em considero d'esquerres (cada cop menys, ai!, l'edat...) i independentista (cada cop més, ai!, la realitat...), i vull que la sortida a la crisi vingui des dels valors del catalanisme i la socialdemocràcia. I no només això, sinó que penso que podem aprofitar la crisi actual per constuïr un projecte col.lectiu nou i millor, aprofitant tot el potencial que tenim. Penso que Espanya és un obstacle per al desenvolupament de Catalunya (econòmic, però també polític -òbviament-, social i fins i tot psicològic, tal com deia fa poc un filòsof), i també crec que l'únic projecte col.lectiu viable és aquell que inclou les persones que aquests últims anys han hagut d'emigrar al nostre país per sobreviure, perquè el país (la ciutat, el barri) és aquest que tenim ara al davant, i no cap altre.
D'aquí poc hi ha eleccions municipals. A la meva ciutat, Badalona, tenim la sort que algunes persones han entès que davant la crisi (repeteixo: econòmica, social, política, psicològica) fa falta involucrar-se, fer un pas endavant, arremangar-se, pensar, imaginar, i treballar; i fer-ho des del nou independentisme (el modern, el racional, el positiu) i la socialdemocràcia. Gent que està bastint una alternativa, un tercer espai entre el garrot popular i la inèrcia socialista. Gent amb una vàlua personal i professional contrastada i respectada (i ho puc dir en primera persona, perquè els conec bé) que ara ha decidit presentar-se a les eleccions. Ho fan "convidats" per ERC, cosa que ha dolgut a gent d'altres partits, en una comprensible expressió de gelosia. Estem d'acord que no és el partit més en forma del panorama electoral, però deixeu-me dir que tant CiU, com ICV (també el PSC, què caram!) haurien de començar a entendre que per molta gent, l'independentisme ja no és una cosa accessòria, identitària i folklòrica, sinó una aposta concreta i políticament determinant. Sigui com sigui, és ERC qui els ha convidat a estar a les seves llistes, i han acceptat. Per mi, olé.
Fa falta valentia per fer aquest pas, per exposar-se a l'àgora i dir, ei, senyors, tenim un projecte diferent, tenim ganes de canviar la ciutat, el país, d'aportar il.lusió a la nostra psique, solucions als problemes de convivència social i renovació a les maneres de fer política, per tal que, des d'aquestes premises, contribuïm a sortir de la crisi econòmica.
Fa falta que hi hagi gent així, i també fa falta gent que els doni suport públic, perquè no ho tenen fàcil. Aquí va el meu, aquí va el meu suport a Accent!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada