Discursos per justificar-se políticament

Discursos per justificar-se políticament:

1. Els que apel.len a la responsabilitat (o a la irresponsabilitat). Són aquells segons els quals en determinades circumstàncies cal renunciar als ideals polítics i a la coherència ideològica per tal que el món no s'enfonsi. Després de rumiar-s'ho molt, els que apel.len a la responsabilitat consideren que el seu posicionament és vàlid perquè és responsable, amb la qual cosa els que discrepen amb ells es converteixen automàticament en irresponsables. I ja hem trobat el final del camí: poden haver-hi infinites ideologies diferents, però en termes de responsabilitat... ai, amics, o ets responsable, o ets irresponsable.
   
   
2. Els que apel.len al consens i al pacte. Això s'ha posat molt de moda, i les modes doncs se segueixen: Resulta que el súmum de la democràcia és el consens. La gent vol consens! El poble demana que els polítics pactin! In medium virtus! No us baralleu, pacteu! Cal demanar 100 per obtenir 50! Només cal seguir un raonament lògic per adonar-se que si el consens és positiu, la discrepància és negativa. Amb la qual cosa arribem a un altre final de camí: Qualsevol renúncia es justifica perquè s'ha arribat a un estadi superior: el consens. Només em pregunto per què no ho fan abans de les eleccions? És a dir, ens trobem els diferents candidats, arribem a un consens, i... ja no cal que fem eleccions! Anem tots junts com un sol poble!
   
   
3. Els que apel.len al servei a la ciutat. És claríssim: si ets al govern, serveixes a la ciutat. Si ets a l'oposició,... no serveixes tant. Ja tenim un altre argument incontestable.


4. Els que apel.len a les "coincidències programàtiques". Resulta que, al final, després de tantes discussions, els programes electorals s'assemblen com gotes d'aigua, les úniques diferències són lèxiques (alguns diuen "ciutadans i ciutadanes", els altres "catalans i catalanes", els altres "badalonins i badalonines", els altres "persones i persons" i els altres "españoles todos").
   


5. Els que apel.len a tot plegat. Els nostres entranyables polítics. Si llegim bé els punts anteriors, ens adonem que no hi ha alternativa possible. Que ténen raó. Que finalment hem arribat al Nirvana polític. El discurs definitiu, infal.lible,... inapel.lable:

"Benvolguts conciutadans, des de la nostra vocació de servei a la ciutat, i com a única alternativa veritablement responsable si no volem que la ciutat vagi a la deriva, ens hem reunit els partits i hem arribat a un pacte sòlid a partir de les coincidències programàtiques que tenim"

Qui estigui al marge d'aquest discurs, ai, amics, o és un irresponsable, radical i partidista, o medeix 2 metres i pega cops de puny.

Doncs jo dic: no senyor. A mi m'agrada la discrepància, m'agrada que tu que penses diferent tinguis l'oportunitat de governar, i si no ho fas bé, ho faré jo. M'agrada tenir diferents partits a qui votar. M'agrada que el partit que he votat es quedi a l'oposició fins que sigui majoritari. M'agrada que em considerin una persona intel.ligent, capaç de distingir entre adversaris polítics i enemics. I no m'agrada que per pensar diferent em diguin irresponsable o radical (no m'agrada que "radical" sigui radical!). No m'agrada que amb tant de pacte es desdibuixin les opcions polítiques, i que l'únic partit que és -de veritat- garantia de canvi, sigui l'extrema dreta del PP.

Després es pregunten per què no votem, o votem en blanc.

www.badalona2011.cat