Aquest mes que ve farà quaranta anys del famós maig del 68. Aquell maig, es veu que els joves de París, i de retruc els nostres, van fer una revolució. Només ells saben què coi van aconseguir revolucionar... Potser al cap i a la fí no es tractava tant de canviar el món com de fer campana de la uni i fer manetes amb les camarades (si s'haguéssin esperat al maig del 69 segur que la cosa hagués triomfat més), però el cas és que un dels seus famosos lemes va ser "Sota les llambordes hi ha la platja" -mentre deien això, agafaven els pedrots que arrencaven de terra i els llançaven a les tanquetes de la policia-. Suposo que per a aquells herois, la platja era la natura, els valors perduts, el romanticisme, la llibertat... i la llamborda la grisa modernitat, l'opressió, la repressió...

El lema em va venir l'altre dia al cap mentre passejava pel carrer Mossèn Anton. L'estan esfaltant, i per fer-ho han arrencat la capa d'asfalt vella. No diríeu mai què han deixat a la vista de tothom: Les llambordes. Les antigues llambordes dels carrers badalonins. Quina nostàlgia, nois... Sota l'asfalt, hi ha les llambordes.

Fa dies que vull escriure algun post sobre la gravació del disc, però no sé ben bé què escriure que tingui una mica de gràcia o interès.

En tot cas, breument: m'he escoltat la gravació, i la música està de collons, en Rai i en Xavi toquen com saben fer-ho o fins i tot millor, i estic content de com toco jo, també. Penso que tinc el què buscava: el disc reflexa com toco, com entenc la improvisació, la forma i dinàmiques dels temes, la interrelació entre els músics; i mostra el treball que estem fent com a grup, que no ha fet res més que començar.

Dic que han estat dies intensos perquè si dimecres era un "moment bo", divendres passàvem un molt mal dia: vam haver de sacrificar en Bruc, el gos de la família, que estava molt vellet. I va ser molt dur. És una cosa molt desagradable que no desitjo a ningú (això de portar un gos al veterinari perquè el matin), un motiu de pes que s'afegeix a tots els altres motius per no tenir animals domèstics. Tornant cap a casa pensava que "Alguns moments bons" és un gran títol (segurament el CD es dirà així, com el bloc), perquè realment és el què és tot plegat, xavals, alguns moments bons i bastants més de dolents, o si més no mediocres.

En fí, seguint amb la intensitat dels estímuls exteriors i interiors rebuts, diumenge vam anar a veure "El silenci abans de Bach", l'obra mestra de Pere Portabella. Dic obra mestra perquè la pel.lícula és una absoluta meravella; un homenatge i una declaració d'amor a la música, la cultura i la identitat europees que, en uns temps on sembla que tot el què no tingui un toc oriental o exòtic no és enrotllat ni guai, es converteix en un acte de reconeixement a una tradició i unes arrels que al cap i a la fí són les nostres, ni millors ni pitjors. Aneu-la a veure corrents, abans que la treguin de la cartellera. Ja em direu el què.

Amb tantes emocions fortes a sobre, anar a l'Auditori dilluns a la nit era força prescindible. Però teniem les entrades i hi vam anar. Sobre l'escenari, l'orquestra de Tolosa interpretant Mendelssohn, Schubert i Txaikovski. Home, va valer la pena, si més no per sentir una orquestra diferent a l'OBC... i veure'n algunes diferències.

I aquí estem, amb ganes d'encefalograma pla, però això no para, tu (gràcies a Déu), i ara toca pensar en el disseny gràfic, les mescles, i començar a buscar bolos!

Seguim mirant "Straight No Chaser", i en un cert moment parlen de Nellie, la soferta dona de Monk, la seva mà dreta, la que cuidava d'ell quan se li anava la flapa.

La Maria comenta: "T'hi fixes que en aquests documentals de grans estrelles sempre surt la dona que el cuida? En canvi, quan les estrelles són elles, el què surt és el macarra de torn que les maltractava. Billie Holiday, Tina Turner,... Darrere un gran home sempre hi ha una gran dona, però darrere una gran dona sempre hi ha un fill de puta".

...

Magnífica obertura, ahir, del Festival Blues & Ritmes que organitzen la gent de Ritme & Club.

Servidor ha de reconèixer que no hi anava amb gaires expectatives (es tractava d'un concert de Blues...), però vaig sortir admirat, i havent passat una estona fantàstica amb Watermelon Slim.

Aquest senyor va aprendre a cantar a la cabina del camió, va aprendre a tocar l'slide guitar a un hospital durant la guerra del Vietnam, i té la cara marcada amb el dolor i les ferides del blues (podeu llegir la seva història aquí).

Però a pesar del què pugui semblar, no és un freak (o sí, però no només un freak): És un monstre de la música i de l'escenari. Enlloc de trobar les paraules d'elogi adients, us penjo un parell de vídeos perquè us en feu una idea:






Una cosa està claríssima: el Festival Blues & Ritmes ja està consolidat com un esdeveniment amb garantia de qualitat. Bona feina, Jordi, Guillem, Oriol, David i companyia!

Vinc de l'Auditori, de sentir l'OBC dirigida pel divertit Eiji Oue interpretant Pons, Mozart i Txaikovski. I em pregunto:


Què li passa a la gent amb la tos?

Què dallonsis li passa a la gent amb la tos?

Ara mateix faria una estripada brutal de la gent que tus als concerts (o al teatre), però no. Faré un acte de generositat envers ells i els revelaré un secret que els canviarà la seva vida de tossidors. Atenció. A punt? Aquí va: Existeixen els mocadors de roba. Ta-txan! Sabia que els impressionaria. Ara només cal que ajuntin les paraules "tos", "boca" i "mocador de roba" i segur que sabran veure-hi alguna relació, i a partir del pròxim concert el món serà una mica millor.

En fí, maleducats a banda, el concert ha estat prou bé. Pons (compositor català del classicisme), divertit. Mozart (compositor austríac del classicisme), clar, transparent, senzill, humà, bonic, fàcil, dificilíssim, genial. Txaikovski (compositor rus romàntic), profund, intens, vibrant, preciós, fosc, brillant, potent, sentit, pensat, passional, elaborat, rus.

Hi ha hagut un moment, al quart moviment de la 6a de Txaikovski, que he notat que la música m'estava fent un massatge al cervell. Us ho dic de veritat. No és cap metàfora, ha estat una sensació física real. Estic segur que ha passat, que passa: els sons, les harmonies, les vibracions sonores es transmeten a través de l'oïda cap a tots els racons del cervell, provocant una espècie de "drenatge limfàtic" d'emocions i pensaments acumulats i embussats, netejant conductes i tuberies, relaxant tensions. Ha estat francament agradable, gustoset, i per un moment m'he sentit molt i molt bé, fins que el fill de sa mare de la fila del darrere s'ha escurat escandalosament la gargamella -i pel soroll que ha fet, en deu haver tret prou substància com per alimentar una família-.

Bona nit.

Ehem.

Estic a mig veure el documental "Straight, No Chaser" dedicat a Thelonius Monk, que us recomano entusiàsticament.

La música de Monk, com diria aquell, ha deixat una profunda petjada en el Jazz, però és que veure'l tocar és fascinant.

Aquí en teniu una mostra. Creativitat, ritme, energia, bellesa, tendresa, força, violència, amor, humor, vida. Serveixi aquest vídeo com a homenatge... a Charlie Rouse, el pobre saxofonista que intenta sense èxit tocar alguna cosa més interessant que el pianista que l'acompanya (o que el boicoteja, no ho sé ben bé).