La vida passa molt ràpid, i un a vegades té la sensació de lliscar glacera avall sense remei. Vull dir que tenim moltes coses al cap, moltes coses a mig fer i poc temps per fer-les; vull dir que no hi ha manera de frenar i van passant els mesos cagant llets; que donaries el què fos per un petit descans, perquè tot parés un moment, per sortir i tornar a entrar un cop recuperat del cansament.I llavors arriba Kurt Rosenwinkel.
I el temps es para. Entres al teatre Zorrilla, seus a la butaca, i el temps ja no és temps, és tempo. Durant un parell d'hores la consciència s'altera, es difumina, es rendeix al so del quintet. I no em refereixo a algun espectador il.lustre que és capaç de clapar-se en un dels millors concerts que s'han vist últimament; em refereixo que músics i públic entrem en una altra dimensió, on les paraules, el llenguatge, el pensament, deixen lloc a l'essència divina, que no és res més que l'essència humana.
La música té aquest poder immens, almenys té aquest poder immens sobre mi. I davant d'això només sé fer dues coses: donar gràcies, i animar tothom a anar a veure música en directe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada