L'home Mos, la sardana i l'alcaldessa

La setmana passada els membres de la Big Band de Badalona ho vam passar molt bé. Francament bé. Espectacularment bé.

No tant sols per la música de Mossman i el ball de Mosswoman, sinó per l'ambient collonut que va haver-hi tota l'estona.

Era tan collonut l'ambient, que fins i tot l'alcaldessa Maite Arqué es va apuntar al sopar que vam fer després del concert al Zorrilla (podeu escoltar-ne fragments al reproductor de l'esquerra). Sí, sí, com ho sentiu, erem tots allà a la Sargantana, compartint una taula enorme plena d'embotits, formatges, amanides, humus, escalivades i altres especialitats niubonianes, i entre ampolla i ampolla de Marmellans era tanta la joia i l'alegria que vam acabar brindant amb el sector valencià de l'orquestra per La Fallera Major. Val a dir que l'Arqué es va marcar un punt amb els músics, sopant amb nosaltres per celebrar que la Big Band de Badalona està sonant com mai.

De la farra posterior als Genis (i ja sense la Maite, és clar) no penso comentar-ne res. Ni tan sols en Pastor tocant Paquito el xocolater... és igual, res, res.

Deixeu-me explicar que l'endemà vam anar a tocar al flamant auditori de Santa Coloma. Que Santa Coloma tingui un auditori acollonant no ens provoca gens d'enveja, ja que a nosaltres l'alcaldessa ens convida a sopar. Toma.

En David Sanabria va acomplir el seu desig, ensenyar-li al Mossman les virtuts del fiscorn, aquest bell instrument de la cobla. El trompetista es va marcar un torrent be-bopper amb el trasto que Déu n'hi do.

No satisfets amb això, després del concert va resultar que a la plaça de la Vila de Santa Coloma hi ballaven sardanes, i tots vam córrer a ensenyar-li al Mossman aquell aconteixement musical tan singular -per cert, just en el moment que la cobla interpretava una sardana del gran Jordi Paulí, ex-membre de la Big Band-.

Òstres, va ser curiós, i us diré per què. Doncs perquè normalment la sardana rep per totes bandes, pels músics "moderns" és l'anti-swing, i pels "clàssics" la cobla és una formació arcaica i desafinada. Sembla que hi ha un consens sobre el tema: la sardana no mola.

I, home, és veritat que l'estètica musical de la sardana és molt decimonònica i de difícil modernització (al lloro amb la sardana d'en Paulí! Brutal), però jo quan entro en una plaça i sento la cobla tocar, m'agrada. Què voleu que us digui. I la dansa en rotllana, constantment oberta a tothom, també ho trobo maco. El problema ve quan es vol treure la sardana i la cobla de context, o se la vol modernitzar artificialment, o quan se la converteix en Dansa Nacional i tot això. Cada música té el seu lloc i el seu context, però nois, quan hi ha Festa Major, o els diumenges al matí, a la Plaça o a la Rambla, la sardana és the fucking queen.

Dissabte a la nit, a Santa Coloma, feia la impressió que els músics catalans ens ho crèiem una mica, i li ensenyavem al ianqui una tradició musical peculiar i única al món. Va durar uns pocs minuts (fins que algú va fer algun comentari despectiu i automàticament ens hi vam apuntar tots), però va ser bonic.

Per cert, peculiar i únic al món també és el fet que la Big Band hagués d'acabar puntual el concert perquè un dels músics tenia "doblete" amb una orquestra de ball. Inaudit. Espero que si l'any que ve convidem un altre director -o directora- que ve de fora, no el fem anar amb presses perquè algú té un bolo de patxanga.

En fí, aquestes són les anècdotes que volia explicar, però més enllà d'això, la setmana passada va ser inoblidable pels músics de la Big Band, i em sembla que el públic que va venir a veure'ns ho va notar.

Tal com criden els balladors al final de la sardana: "Visca!"