Vinc de l'Auditori, de sentir l'OBC dirigida pel divertit Eiji Oue interpretant Pons, Mozart i Txaikovski. I em pregunto:
Què li passa a la gent amb la tos?
Què dallonsis li passa a la gent amb la tos?
Ara mateix faria una estripada brutal de la gent que tus als concerts (o al teatre), però no. Faré un acte de generositat envers ells i els revelaré un secret que els canviarà la seva vida de tossidors. Atenció. A punt? Aquí va: Existeixen els mocadors de roba. Ta-txan! Sabia que els impressionaria. Ara només cal que ajuntin les paraules "tos", "boca" i "mocador de roba" i segur que sabran veure-hi alguna relació, i a partir del pròxim concert el món serà una mica millor.
En fí, maleducats a banda, el concert ha estat prou bé. Pons (compositor català del classicisme), divertit. Mozart (compositor austríac del classicisme), clar, transparent, senzill, humà, bonic, fàcil, dificilíssim, genial. Txaikovski (compositor rus romàntic), profund, intens, vibrant, preciós, fosc, brillant, potent, sentit, pensat, passional, elaborat, rus.
Hi ha hagut un moment, al quart moviment de la 6a de Txaikovski, que he notat que la música m'estava fent un massatge al cervell. Us ho dic de veritat. No és cap metàfora, ha estat una sensació física real. Estic segur que ha passat, que passa: els sons, les harmonies, les vibracions sonores es transmeten a través de l'oïda cap a tots els racons del cervell, provocant una espècie de "drenatge limfàtic" d'emocions i pensaments acumulats i embussats, netejant conductes i tuberies, relaxant tensions. Ha estat francament agradable, gustoset, i per un moment m'he sentit molt i molt bé, fins que el fill de sa mare de la fila del darrere s'ha escurat escandalosament la gargamella -i pel soroll que ha fet, en deu haver tret prou substància com per alimentar una família-.
Bona nit.
Ehem.
1 comentari:
Doncs sí, això de la tos és una "tradic-ció" amb molt bona salut a Centreeuropa. Potser que algú va venir per aquí a fer turisme, i se'n va endur el virus de la tos auditorística. Me'n sé d'altres virus, com el de la senyora que triga 5 min en desembolicar el paperet del caramel (potser contra la tos), ben lentament, creient que així la tortura és més suau. Quan al final ja ha acabat, la companya del costat comença a desembolicar el seu...
Jo, quan toco, m'agrada mirar al públic, i llavors en ve al cap la veu en off d'en Felix Rodríguez de la Fuente, no sé perquè...
Una de molt bona: tocant Haydn (concert per trompeta), al pati d'un castell a l'estiu, sense tarimes, arriba (tard evidentment) una parelleta d'edat força avançada, i es coloca aproximadament a 50 cm de la campana de la meva trompeta! i li diu la senyora al marit tot somriguent (quan l'orquestra ja toca l'intro...): "Em sembla que tenim els millors seients!"... desprès d'allò, Sonotone però segur!
Publica un comentari a l'entrada