Parla Barenboim

"Crec fermament que és del tot impossible parlar de la música". A partir d'aquesta afirmació, que comparteixo, Daniel Barenboim comença "El so de la vida" (Edicions 62), el llibre que acaba de deixar-me el meu pare, lector apassionat i insaciable. Un assaig sobre la relació entre música i vida, sobre el -potencial- poder transformador de la música sobre l'individu i la societat.

Tot just vaig pels primers capítols, i cada dos paràgrafs m'entren unes ganes boges d'explicar en aquest blog el què acabo de llegir. Al final m'he decidit a transcriure un fragment que em sembla molt interessant, provocador... i, segurament, idealista com el seu autor:

L'educació de l'oïda és potser molt més important del que ens podem imaginar, no tant sols per al desenvolupament de cada individu, sinó per al funcionament de la societat, i, per tant, també dels governs. El talent i la comprensió musical, així com també la intel.ligència auditiva, són àrees que estan molt allunyades de la resta de la vida humana, relegades o bé a una funció d'entreteniment o bé als reialmes esotèrics d'un art elitista. La capacitat per sentir diverses veus en una de sola, comprenent les afirmacions de cadascuna d'elles; la capacitat per recordar un tema que ja ha fet la seva entrada després d'un llarg procés de transformació i que torna a aparèixer de sobte sota una llum del tot diferent [aquí l'autor es refereix a la forma sonata]; l'habilitat auditiva per reconèixer les variacions geomètriques del tema d'una fuga, són totes qualitats que realcen la comprensió. Potser l'efecte acumulatiu d'aquestes habilitats podria formar éssers humans més aptes per escoltar i comprendre diversos punts de vista alhora, més capaços de jutjar el seu propi lloc en la societat i en la història, amb més capacitat per percebre els punts en comú entre les persones, i no pas les diferències.

Jo també crec, com Barenboim, que l'educació de l'oïda, l'experiència musical "instruïda" i profunda, pot fer-nos millors persones, i per extensió, millors societats. Almenys és la percepció que jo tinc de la meva pròpia relació amb la música: m'ensenya valors, m'ajuda a entendre l'home, les relacions humanes, la vida.

Però, tal com diu el mateix autor en un altre punt, "malauradament, l'ésser humà té una tendència a dotar els objectes d'una autoritat moral, per tal de no assumir ell mateix la responsabilitat. Un ganivet és un instrument amb el qual podem cometre un crim -i, per tant, un instrument immoral-, ¿o bé és un instrument amb el qual podem tallar el pa i alimentar un altre ésser humà -i, per tant, un instrument de la generositat humana? Serà l'ús que en faci l'ésser humà el que en determinarà les qualitats morals".

... Segueixo llegint.